HORMONES, GUIX, ETCÈTERA

Tot un estiu al davant per pensar-hi

El meu amic Benet ha enviat un e-mail als pares dels seus alumnes en què els recomana un llibre per a l’estiu. Trobo que s’arrisca, perquè n’hi haurà uns quants que s’ho prendran malament (que faci estudiar els nostres fills, perfecte, però que no ens digui als pares què caram hem de llegir), però a mi em sembla tan ben pensat que li copio la idea i el recomano en aquest article. Es tracta de L’aigua és això, un text brevíssim de David Forster Wallace meravellosament ben editat per Edicions del Periscopi. Es tracta del discurs que va pronunciar als alumnes que es graduaven en una universitat nord-americana. Un discurs breu sobre què pensem i per què, com veiem el món, i com podem sortir del que anomena “la nostra manera de pensar per defecte”. Només si som capaços de fer-ho podrem decidir cap on orientar els nostres pensaments i, en conseqüència, la vida.

D.F. Wallace era, sobretot, un novel·lista i un narrador extraordinari. Res més lluny de la seva manera de fer que els llibres d’autoajuda. Tampoc va de filòsof. L’aigua és això és una reflexió personal, molt viva i plena d’humor, sobre un tema que ja ve de lluny i que Bertrand Russell també va explicar molt bé en un llibre meravellós que no s’ha traduït encara al català, The conquest of happiness (1930), on deia que ningú és capaç de ser feliç i de ser útil als altres en una presó, i que les passions que ens tanquen en nosaltres mateixos són una de les presons més terribles. Entre aquestes passions hi ha la por, l’enveja, el sentiment del pecat, l’autocompassió i l’autoadmiració. En tots aquests casos els nostres desitjos se centren en nosaltres mateixos. No hi ha un interès real pel món exterior. Només en la mesura que ens pogués afectar per bé o per mal. D.F. Wallace coincideix en la proposta de fer-nos fugir de la petita presó de pensaments i sentiments egocèntrics en què ens tanquem nosaltres mateixos. Però ho fa des d’una lucidesa actual i plena d’humor.

És a l’adolescència quan adquirim consciència que pensem. Una època fantàstica per llegir llibres com aquest, que comença amb la faula de dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” Els joves no responen, i només al cap d’una estona n’hi ha un que pregunta a l’altre: “Què és l’aigua?” Es llegeix en mitja hora i es rellegeix durant dies i dies.