Educació

I si traiem el nen de l’escola?

Famílies que opten per la descolarització expliquen els pros i contres

Un nen fent estudiant a casa seva
30/04/2023
5 min

Girona“No compartia la seva manera de fer. L’acompanyament pedagògic que feien als infants no em satisfeia”, assegura la Maria, nom fictici d’una mare que va acabar traient el fill petit de l’escola, on estava fent l’adaptació a I3. “M’intentava fixar en les coses bones, però n’hi havia moltes amb les quals divergia: mentre esmorzaven a classe projectaven cançons de YouTube de manera aleatòria, sense ni haver creat una llista prèvia. Tothom sap que les pantalles són nocives, i menjant encara pitjor”, argumenta.

No portar més un fill a un centre escolar convencional és una decisió, admet la mare, “gens fàcil”; agreujada, en el seu cas, pel fet que el germà gran, de 5 anys, també hi anava –però hi estava a gust–, i això els complicava la logística familiar: havien de portar el gran a un lloc i el petit, finalment, a una petita escola, on es va adaptar bé. Aquesta família, com tantes d’altres que desescolaritzen els seus infants, topa –a l'hora de prendre la decisió– amb un conjunt de dificultats. Ja no només amb la “sensació d’inestabilitat” i de “por” perquè van “a contracorrent de la gent”, tal com descriu la Maria, sinó perquè molts admeten que la societat els veu com uns “irresponsables”. “

"La comunitat no dona suport al seu projecte. Pateixen rebuig perquè no fan el que es considera normal, és a dir, el que és hegemònic. Se senten atacats i reben molta incomprensió dels altres. La crítica a la seva decisió, a més, sovint acaba sent-ho també sobre el seu rol de pares i mares, que es posa en crisi socialment”, exposa Miguel Doñate, professor associat i investigador en antropologia a la Universitat de Girona (UdG) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Segons ell, “es reconeix el dret de les famílies a triar el model educatiu que considerin millor per al seu fill, però, massa vegades, aquestes famílies se senten vigilades i jutjades per un estat que en desconfia, perquè considera que el model hegemònic, el de la majoria, és la tria correcta, i que la dimensió ètica de la seva decisió no té valor. L'error està en pensar que una educació és la normal i, l’altra, l’anormal”, recalca Doñate.

En aquesta etapa els pares passen per indecisions i dubtes, però alhora, asseguren, també senten la coherència de fer el que creuen més adequat per als fills després de veure com estan. Albert Pons, consultor i assessor en la criança, creu que, a vegades, aquesta etapa d’indeterminació fins i tot és massa llarga. “Tenim una tolerància massa gran envers l’escola convencional en aspectes que són transcendentals”, puntualitza. Segons el protocol d’absentisme, la direcció de l’escola fa diverses reunions de seguiment amb la família i si, després d’aquestes trobades, l’infant no s’escolaritza, es fa saber la situació d’absentisme als serveis socials del municipi. També se n'informa els serveis territorials d’Educació per si el cas s’ha de posar en coneixement de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Segons el departament, “la inspecció educativa assessora els centres i actua de manera proactiva per trobar un projecte adequat a la voluntat de les famílies i que encaixi amb les necessitats dels fills”.

Els requisits indispensables

Assessorar-se és clau en el procés. Segons Pons, cal “informar-se bé legalment, perquè cada país té la seva legislació: mentre a França és a partir dels 3 anys quan l’escolarització és obligatòria, a Catalunya és a partir dels 6”. “És bàsic perquè si no la família pot entrar en un estat de cofoisme pensant que aquí no passa res, i sí que podria arribar a passar”, aclareix Pons, que afegeix que el sistema educatiu actual “pot ser un bon lloc per a diferents processos de desenvolupament de les criatures; tot i això, està més que justificat que moltes famílies, professionals i comunitats educatives, davant de dèficits pedagògics, emocionals i de relació amb la família amb què es troben, creïn alternatives amb bons projectes i processos per a una educació de qualitat, uns espais que sovint no són homologables per unes normatives molt rígides que ho fan difícil”.

D'altra banda, Màrius Martínez, professor d’orientació professional a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), afirma que és en “el context escolar on es desenvolupen dinàmiques que tenen valor, com ara aspectes de socialització, resolució de conflictes, convivència i comprensió en la diversitat i un accés a universos referencials i culturals diferents dels teus”. Per això, adverteix a les famílies que treuen els fills de l’escola que “ho tinguin molt clar” i “els procurin entorns i estímuls on aquestes qüestions es puguin desenvolupar”. Proposa, a més, no fugir del neguit perquè “és bo”, i “indica que s’està prenent una decisió transcendent, que només es mitiga a través de l’observació de la persona i no pas del convenciment: si només mires d’on vols fugir, pots estar-ne molt convençut tota l’estona. És important observar la criatura i veure com està”.

Una decisió que pot afectar els fills

Les rutines i els hàbits ajuden els infants a orientar-se i estructurar-se. Per tant, “els nens necessiten estabilitat, coherència i estructures que es mantinguin en el temps; com menys canvis, millor i més segurs se sentiran. Però això no vol dir que amb un canvi els estiguem perjudicant”, assegura Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC. Segons David Bueno, director de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona (UB), “no tot és blanc o negre, sinó una qüestió d’equilibri”. Aliar-se amb la confiança pot ajudar en aquests casos.

Bueno suggereix “tractar la valoració de la possible desescolarització amb serenitat, posant arguments a favor i en contra”. “Mentre els infants no visquin l’angoixa dels pares, això no els perjudicarà. La clau és no mostrar-se excessivament preocupat o, almenys, que aquesta no sigui la tònica. Si no confiem en nosaltres, ells ho veuran i, per efecte mirall, ells tampoc confiaran en ells mateixos. Són les conegudes neurones mirall”, diu aquest neuroeducador, coautor del llibre Els beneficis de la lectura en veu alta. Gestionar-ho des de la calma és un repte difícil, almenys d’entrada. Així es manifesta en espais de criança com els que impulsa A Collibè, un projecte respectuós d’assessorament i botiga. “És un tema recurrent en les trobades que fem, però quan la decisió ja està presa, sigui quina sigui –treure’ls o no de l’escola convencional–, la majoria de famílies se senten alliberades”, assegura Laia Vayreda, la seva impulsora.

I si ens equivoquem?

Un cop fora de l’escola convencional, els dubtes poden tornar a aparèixer. Davant d’això, Sylvie Pérez exposa: “Podem donar-nos uns mesos per valorar si ho hem fet bé. En el termini d’un any, per exemple”. Adverteix, a més, que “ens podem equivocar”. I, si no ha sortit bé, sobretot, recalca “no retreure-s’ho, perquè segur que en el seu moment vam fer el que consideràvem correcte”. “Ens hem de permetre equivocar-nos. Si és així, caldrà tornar a començar i no passarà res. Viurem més tranquils”, conclou.

stats