El salt de primària a secundària

Les jornades de portes obertes posen a prova el compromís dels docents. A primària la majoria de mestres mostren amb il·lusió el que es fa a l’escola. Les bones vibracions que transmeten les mestres són l’element definitiu per guanyar-se el favor de les famílies. En canvi, com a professor de secundària, he vist que la majoria de col·legues, si poden, s’estalvien assistir a la jornada de portes obertes. Potser és que el personal està una mica cremat pel que exigeix el dia a dia d’un institut i d’il·lusió n’hi ha més aviat poca. Jo hi he anat unes quantes vegades, obligat i de gust. Tot depèn del clima que respira el centre i la direcció hi té molt a veure. Si no creus en el projecte, millor que t’ho estalviïs. Una sola vegada hi vaig anar “obligat” i no em vaig sentir gens còmode, perquè parlava meravelles del projecte de centre a les famílies, però sabia que tot allò no funcionava de cap de les maneres. De portes endins cada centre fa el que pot. N’hi ha que s’omplen de seguida i n’hi ha que no hi vol anar ningú. A vegades la fama és injusta, d’altres se l’han guanyada a pols, per a bé i per a mal. He treballat en els dos casos i la feina feta amb exigència i responsabilitat activa el boca-orella. Els pares anem preguntant quin centre és “el bo”, i quin no ho és, de la mateixa manera que ho fem els docents quan demanem destinació.

Sempre m’ha fet molta gràcia veure els de sisè el dia que visiten l’institut que tenen adscrit, acompanyats per les mestres. Te’ls mires bé i t'adones que encara són molt nens. Amb onze i dotze anys la majoria són pura innocència. I et sap greu que la perdin tan aviat. A primer comencen formals i educats, però l’adolescència els tempta d’anar ràpidament pel costat fosc. Un institut és un cau ple de llops on també hi ha molt bona gent disposada a mostrar-los el costat lluminós, que és el de l’educació i el coneixement. Als docents, a secundària, ens toca controlar el caos hormonal i un munt de problemes.

Anys de canvis

A l’institut la cosa va de veres i això els treu del relatiu confort en el qual vivien. Segon i tercer d’ESO són anys turbulents, el seu cos canvia i la manera de veure la realitat també. Passaran quatre anys a l’institut, sis si fan el batxillerat. Hi entraran que seran nens i en sortiran gairebé adults. Tot i que a primària la figura de la mestra tutora és molt important, cada vegada més a secundària es fa un acompanyament integral i intens, encara que les especialitzacions en les assignatures obliguen a treballar amb molts professors. I això crec que és bo.

Tinc dos fills que s’han escolaritzat en centres diferents segons les seves necessitats. Intentem encertar-la, però això depèn de molts factors. Com acostumo a dir tant a alumnes com a famílies, el més important és acabar els estudis amb èxit. El camí pot tenir complicacions, formen part de l’aprenentatge, però no ens hem de rendir mai. El secret és la constància, i els canvis sempre ens faran més forts.