Química, una assignatura molt salada

Som a l’Escola Virolai, de Barcelona. Els alumnes de primer de batxillerat fan classe de química, dividits entre dues aules: la pràctica i la teòrica. Després de visitar el laboratori i escoltar les explicacions dels dos professors, Anna Grima i Josep Mestres, passem a l’altra aula, on Quique Vergara, el mestre, inicia la classe: “Connectem el projector. La sessió d’avui la dedicarem a saber si una substància és pura”. El Quique, ferm defensor que la seva assignatura ha d’estar en permanent contacte amb la realitat i l’actualitat, no deixa de llançar preguntes a l’alumnat: “Què és això de la Filomena, Gerard? Te’n recordes?” Un cop acabada la lliçó d’avui, el Gerard Sayós ens diu que “la gràcia d’aquesta manera d’explicar-nos la química és que hi empatitzes. M’agrada que els exemples del Quique estiguin tan a prop de la nostra vida”.

El Quique posa a la pantalla una notícia de l’ARA: "Barcelona es prepara per si neva a cotes altes de la ciutat". El mestre es torna a adreçar als seus pupils: “Per què tiren sal a les carreteres, Carla?” La Carla respon: “Perquè no es gelin”. El Quique vol una mica més de precisió: “Però, què li fa la sal al gel?” Llavors, salta el Marc: “La sal baixa la temperatura de congelació”. Al llarg de tota la classe, els casos pràctics s’encadenen. I, així, de la sal de les carreteres passem a la planta potabilitzadora del riu Llobregat, les mines de sal de Súria i Cardona, el nitrat de plata i la pluja, o els grumolls del Colacao, cosa que provoca un debat d’allò més animat. El Colacao, més bo calent o fred? Amb grumolls o sense? Al final, el Quique planteja un repte, que han de portar solucionat el dia següent: “Volem assegurar-nos que la carretera de l'Arrabassada no hi hagi gel. Quina quantitat de sal hem de tirar-hi per evitar que es congeli? De què dependrà el seu efecte? Apa, ja ho teniu. Fins demà”.

Llicenciat en ciències ambientals, el Quique reflexiona sobre la seva manera de fer més atractiva la química: “Partir d’una proposta contextualitzada ens permet millorar la seqüència d’aprenentatge”. ¿Ha canviat molt l’ensenyament de la química als alumnes d’aquestes edats? “Jo diria que ha canviat l’ensenyament en general. Ara, els alumnes porten els seus ordinadors a classe, però no ens servirien de res si no sabem usar-los d’una forma adequada. Sempre hem de tenir clars els nostres objectius com a professors. I també tenir present que el més important és aprendre i no només memoritzar”. Eduard Cremades comparteix alumnes amb el Quique: “La química és un llenguatge i, com a tal, té un alt nivell d’abstracció, que, en certs temes, és molt evident. Sense anar més lluny, en la formulació o en la nomenclatura. Els professors hem d’estar molt actualitzats amb el que passa cada dia a la societat, perquè qualsevol excusa és bona per parlar de química. Si tu planteges unes situacions en un context determinat, els alumnes acaben veient què són aquells càlculs que estan fent, i poden posar cara als números i als resultats”. L’Eduard afegeix que “una altra bona manera d’enlluernar-los és mostrar la part més qualitativa de l’assignatura: canvis de colors, precipitats, olors, procediments o avenços. Els estudiants són molt curiosos, i la ciència, i en concret la química, els atrau”. 

Ja sabem l’opinió de Gerard Sayós. Maria Cubero, companya seva de curs, ens comenta: “En aquests últims mesos, no estic entenent gaire el tema, i m’estic estressant i col·lapsant. Però segur que d'aquí poc me’n sortiré”. En canvi, Nicolás Martínez està absolutament tranquil: “El Quique i l’Eduard s’expliquen molt bé, i ens donen les eines adequades per resoldre els problemes”.