Mestres 'community managers'
TaradellDes de l’arribada de l’era d’internet les escoles ens hem anat trobant amb reptes nous per resoldre, als quals hem donat resposta massa sovint amb una actitud acrítica que diu molt poc a favor del paper que tenim com a institució educativa. Hem confós, per exemple, digitalització amb embriagament tecnològic. Hem substituït les pissarres de guix per pantalles interactives sense qüestionar-nos com s’ensenya a aprendre. No hem reflexionat a fons com hem d’aprendre a canviar el nostre paper d’adults educadors en una societat tecnològica i digitalitzada on l’accés a la informació ja no és el problema, perquè l’ha substituït el de la capacitat crítica per llegir i interpretar aquesta informació. La bretxa digital s’ha substituït ràpidament per l’obesitat digital, que és un dels nous perills de pobresa que afrontem com a societat.
La darrera de les trampes a les quals hem caigut de quatre grapes ens les han parat les xarxes socials. Avui es fa difícil trobar una escola sense perfil a alguna de les xarxes socials més populars. Anys enrere fou Facebook, fa menys temps Twitter (X) i també Pinterest, una xarxa on moltes de nosaltres hi va a pescar idees, en comptes d’anar a museus o biblioteques. Ara Instagram ho està petant molt fort en l’àmbit educatiu. Les escoles ens hem apuntat al carro d’Instagram... perquè hi és tothom!
Els equips de mestres, ara, tenim una nova tasca afegida: esdevenir community managers. Creem el nostre perfil i comencem a explicar què fem a l’escola amb els infants. Dic conscientment explicar perquè no crec que el que aboquem a les xarxes arribi a la categoria de comunicació. Simplement expliquem, informem.
Hem trobat un aparador virtual fantàstic que ens permet deixar per a més endavant l’endreça del rerebotiga i del rebost: superficialitat per davant de profunditat.
Sense esperit crític
El que més m’indigna i em fa enfadar, en primer lloc amb mi mateix, és pensar que hi hem entrat sense cap esperit crític, sense pensar com això condicionarà la nostra manera de comunicar-nos amb les famílies. Sense pensar que l’exposició descarnada dels infants a les xarxes, encara que tinguem els permisos corresponents, pot representar una vulneració dels seus drets. Sense pensar que mentre amb una mà fem un post a Instagram, amb l’altra ens lamentem que infants i joves són massa dependents dels telèfons mòbils. Sense pensar com compensar amb més profunditat les informacions que aboquem a les xarxes. Sense pensar si, després de penjar la nostra publicació, el nostre és un missatge que dignifica la infància o bé ens acabem de fotre un nou tret al peu amb l’escopeta del lliure mercat.
En un moment en què s’està alertant dels riscos de l’exposició excessiva a les pantalles, particularment greus per als infants més petits, aquests mateixos infants i joves no han vist mai tants mestres com ara amb el nas davant un mòbil, entre altres coses triant les fotos per poder-les penjar.
Espero i desitjo que els equips de mestres ens despertem aviat per demanar-nos què dimonis estem fent i quin sentit té tot plegat.
Em sembla que no m’equivoco si faig el vaticini que més aviat que tard apareixerà una nova xarxa d’escoles: escoles lliures de xarxes socials.