Ho faig tan bé com puc

Es diu Andrea Ros i és actriu. Últimament la deveu haver vist a Televisió de Catalunya fent d’Elisa a la sèrie 'Si no t’hagués conegut', o com a coprotagonista del film '¿A quién te llevarías a una isla desierta?' Però ara fa quasi un parell d’anys també va ser mare: i la maternitat no només li va portar una criatura, sinó que també va provocar el naixement de Madremente.

La sensació de solitud durant l’embaràs la va empènyer a crear el projecte: “Em sentia molt acompanyada per la meva parella però alhora em sentia sola. Necessitava parlar amb dones i saber si el que m’estava passant era normal o estava boja”, diu Ros. Ho compara generacionalment amb èpoques anteriors, en què probablement aquesta sensació es vivia diferent: “Vivim un moment en què ens preguntem moltes coses. Les nostres àvies, i segurament les nostres mares, no tenien espai per preguntar-se res. Sobretot les àvies, havien de callar i prou. I penso en ma mare, que el que havia de fer era parir i tornar a treballar, ser eficaç. Ara vivim un moment en què podem dir: «A això que em passa hi donaré espai». Puc escoltar què m’està passant, si és normal i, sobretot, preguntar-me per què ningú en parla”.

És per això que un dia va decidir obrir un compte propi a Instagram (@madremente), que actualment ja suma gairebé 7.000 seguidores: ho va fer per compartir què sentia. “No ho volia fer al meu Instagram d’actriu, perquè no volia barrejar la meva vida personal i professional. Vaig obrir-lo i només feia storie s, sense cap projecte més enllà d’explicar què em passava a mi”. A poc a poc aquesta aventura va anar creixent i, quan la comunitat va ser més nombrosa, va organitzar un primer esmorzar, un nou punt de trobada. Se li va acudir preparar un detallet per a les assistents: “Els vaig regalar una bossa amb la frase que m’havia inventat i que em feia sentir bé, que era: «Lo hago como ‘madremente’ puedo»”. Així va engegar una nova faceta professional, que va poder compaginar amb la nova vida de mare: “Vaig pensar d’inventar-me una estructura que convertís això en la meva feina. Hi passo tantes hores, hi dedico tanta emocionalitat i temps... Així va néixer la web www.comomadrementepuedo.com”.

PROJECTE EN CREIXEMENT

I amb el temps, el projecte es va continuar fent gros; ara els esmorzars s’han convertit en trobades quinzenals que s’acompanyen de la xerrada amb una professional. “Em trobava que estàvem molt desinformades. La sanitat pública ens abandona molt de pressa, als 40 dies, quan just comença tot i no saps res. I no saps on anar. I et trobes que vas al ginecòleg amb mal de vagina i et diu que és normal i que ja et recuperaràs, però això és mentida... i tot plegat em va fer pensar que havia d’unir la tribu amb informació. Que ens havíem de passar telèfons de psicòlogues, sexòlogues, fisioterapeutes de sol pèlvic, ginecòlogues que molessin... Fer xarxa amb tot l’entorn de després de parir”.

Ara l’Andrea està a punt de tenir el segon fill i durant unes setmanes pararà màquines. Després reprendrà la feina concentrada en Teixint Xarxa, el nom amb què ha batejat les trobades amb professionals. Vol centrar-hi les seves energies per convertir en física aquesta comunitat virtual que no para de créixer. A més, té en ment una fita clara: crear un espai per fer tribu. Un punt de trobada on qualsevol mare que ho necessiti pugui trobar companyia, assessorament i suport dia a dia, i no esporàdicament. Perquè algú li recordi que ho fa com pot, i que ho fa bé.

Reforç positiu de talla XXL

Un dels missatges que han popularitzat les samarretes i bosses que comercialitza Madremente és “Bien, tía, bien ”: “Tothom et qüestiona totes les decisions, tant abans com després de parir. Si no ho fa ta mare, és la teva àvia, i si no la senyora de l’autobús”. Així que sovint la mare s’ha de repetir a si mateixa que sí, que ho està fent bé: “No hi ha un tipus de maternitat, hi ha la teva i la de l’altra, i tot depèn molt de les teves circumstàncies personals”, explica Ros. M’agradaria que deixéssim de jutjar les maternitats. Veia que tothom em preguntava fins quan li donaria teta, o quan el posaria al bressol... Però ningú em preguntava ni com estava, ni com em trobava o com em sentia”.