Marimer Pérez: "M’han arribat a dir que mai coneixeré el veritable amor perquè no soc mare"

BarcelonaFa més de vint anys que la ginecòloga i obstetra Marimer Pérez acompanya dones en un dels moments més intensos i transformadors de la vida: el part. Amb una mirada respectuosa i humana sobre la maternitat, Pérez –també fundadora del centre de salut femenina WoMer– acaba de publicar No me sueltes (Lunwerg, 2025), un llibre en què recull històries reals viscudes al llarg de la seva trajectòria professional com a obstetra.

Dius que l’obstetrícia és l’art d’esperar i de la paciència.

— La paraula obstare en llatí significa “estar a l’espera”. Tot en aquesta vida requereix paciència i espera, el que passa és que vivim en un món en què estem acostumats a la immediatesa, al fet que cliquis un botó i ho aconsegueixis tot de seguida. Sovint em trobo mares esgotades, que volen que tot s’acabi de pressa. Però per parir bé, de vegades, cal aturar-se i esperar. El naixement no es pot forçar: té el seu propi tempo.

Hi ha moltes dones que viuen els seus mesos d’embaràs amb l’estrès afegit de fer ioga, massatges de sòl pelvià i una llarga llista d’activitats. És realment necessari?

— Les dones ens embarassem, parim i criem des de temps ancestrals. Quan alguna pacient em pregunta què ha de fer durant l’embaràs, la meva resposta sempre és la mateixa: viu. Evidentment, li recomano que es mogui, que faci activitat física, però com ho faria amb qualsevol altra persona. No cal convertir l’embaràs en una llista interminable de deures. I quan arriba el moment del part, no és imprescindible tenir grans coneixements previs. El que realment cal és confiar en una cosa que totes portem dins: l’instint i el sentit comú.

També hi ha molt sentiment de culpabilitat quan un part no ha estat natural o com s’esperava que fos.

— És molt necessari fer pedagogia sobre el fet que un part no sempre pot anar com una vol. Jo sempre dic a les mares que no només les tinc a elles de pacients, sinó també al seu nadó, que no parla i que no pot donar la seva opinió més enllà del que veiem a les pantalles. Per això és tan important arribar al part amb una ment oberta i flexible, tenint en compte que poden passar diferents escenaris i que no passa res. L’important, al final, és que la dona s’hagi sentit escoltada i respectada durant tot el procés.

En el llibre parles molt de la importància de les llevadores durant el part.

— Al final, qui passa més hores amb la dona a la sala de parts són les llevadores. Tenir-hi una bona relació és fonamental. Jo sempre les informo del que vull fer i, sovint, els demano què creuen que pot ser millor en cada situació. Aquesta col·laboració, aquest respecte mutu, és un gran canvi en la manera de treballar, i crec que ha arribat per quedar-se.

Expliques que durant el part es crea un microcosmos únic entre l’obstetra, les llevadores i la mare. Quin paper té en tot això la parella o l’acompanyant?

— És transcendental, perquè és la persona que millor coneix aquella dona. Un part és una experiència de moltes hores, en la qual es barreja el cansament amb emocions molt intenses. Per a mi, no hi ha millor banda sonora que la d’una parella, o una dona que entra a parir acompanyada de la seva millor amiga i que, mentre estic fent una cesària, conversen amb complicitat sobre la seva vida.

Parlant de bandes sonores, en el llibre expliques que a les teves pacients els deixes posar música perquè estiguin tranquil·les durant el part.

— Sí, especialment quan sabem que haurà de ser una cesària. No m’agrada que ho visquin com un “part de segona”. Per això intento trencar amb l’ambient fred del quiròfan i les animo a portar música que els agradi, cançons que les facin sentir segures. D’aquesta manera es pot crear un espai més familiar, més proper, gairebé com d’estar a casa. És un petit gest, però pot fer una gran diferència emocional.

Com t’enfrontes a un part que saps que no està anant del tot bé?

— Amb molt diàleg. Cada vegada tinc més clar que, perquè una pacient no s’endugui una mala experiència de part, és molt important que se li vagi explicant tot el que està passant. Al final, necessiten saber la informació com passaria en qualsevol altre procés.

Un cop s’acaba el part, què és el primer que fas?

— Per a mi, és bàsic fer un tancament d’aquest microcosmos que s’ha format durant unes hores, i això ho faig abraçant la mare i l’acompanyant, que normalment està fet un flam, tot emocionat. Necessito fer-ho per treure tot el que he viscut i així, quan em trec la bata, torno a ser la Marimer quan no és obstetra.

Insisteixes molt al llibre que la teva passió per la feina ha implicat fer moltes renúncies personals. Una és la de no haver tingut fills. Tu que has viscut centenars de parts, com ho has viscut?

— Quan era jove m’afectaven molt més aquests tipus de comentaris. No hauríem de jutjar mai una dona que no té fills, perquè algunes volen i no poden. Pot ser que li estiguis preguntant a una dona si vol tenir fills i que, en aquell moment, vagi amb una compresa posada perquè està avortant. Tampoc pot ser que socialment estigui tan imposada la idea que la felicitat només depèn de tenir fills. A mi m’han arribat a dir que mai coneixeré el veritable amor perquè no soc mare. No es pot anar per la vida fent aquestes afirmacions, ni una dona s’hauria d’estar justificant constantment.

I per a les que ara estan a punt de parir, quin consell els donaries?

— Que confiïn en elles mateixes i en el personal sanitari, i que expressin tot allò que les preocupa. També els diria que siguin empàtiques, tal com elles desitgen que nosaltres els mostrem empatia. Aquest consell és especialment important en els centres de salut pública, on de vegades no donem l’abast i el diàleg és essencial. Els recordaria que les dones sempre hem aconseguit parir, i que no cal que vagin amb una idea fixa de com serà, perquè probablement serà diferent, però també meravellós. I, finalment, els diria que gaudeixin. Quantes vegades més es repetirà aquest moment en les seves vides? Com que no ho saben, que aprofitin per gaudir-lo al màxim.