Laura Torné: "Et sents menys dona per no haver pogut concebre el teu fill"

BarcelonaLaura Torné és escriptora, guionista, mare de dos nens –el Jan i el Món– i la persona darrera d'El Embarazo de los Unicornios, un compte d'Instagram amb més de 62.000 seguidors on narra a través de poemes senzills i directes escenes de maternitat real. Ara acaba de reunir alguns d'aquests poemes al llibre La maternidad real en versos y chorradas (Litera), il·lustrat pel dissenyador gràfic Martino Pannofino, qui també és la seva parella i pare dels seus dos fills. "Els escric a ells i és l'herència que els deixaré", diu.

Per què vas obrir el compte El Embarazo de los Unicornios?

—  Em pensava que això de tenir fills i quedar-se embarassada era molt fàcil. No tenia ningú al meu voltant a qui li hagués costat. I vam trigar dos anys a tenir el Jan i encara amb l'ajut de la ciència. Va ser una fecundació in vitro. O sigui que, des de l’inici, ja vaig veure que no era tan fàcil com deien. Em vaig passar els nou mesos d’embaràs vomitant. Jo no em sentia embarassada, em sentia malalta. Vaig descobrir aquesta nova realitat i vaig començar a escriure com a catarsi. Quan una cosa m’angoixa, la trec a fora escrivint. Vaig veure que m’anava bé i vaig pensar que si a mi em funcionava potser a altres dones que també han passat per la reproducció assistida o per postparts difícils els aniria bé llegir-ho. I vaig obrir el compte a Instagram amb una mica de por perquè t’exposes, exposes sentiments que a vegades et fan sentir mala mare o mala persona, com ara dir que sents plorar el nen i vols que algú se l’endugui a passejar. Però el feedback va ser molt bo i el compte va anar creixent i vaig pensar a posar per escrit en un llibre tots aquests poemes sobre la maternitat.

 Què sabies de la maternitat abans de ser mare? És el que t’esperaves?

—  Tot aquest projecte neix perquè no era el que m’imaginava. Sí que m’esperava les coses bones que havia llegit i que tinc. Però les menys maques les desconeixia. Quan inicies una aventura com la maternitat està bé que tinguis tota la informació perquè si només t'expliquen les coses boniques potser reps una bufetada com la que vaig rebre jo.

 Què és el que no es diu de la maternitat?

—  Primer de tot: quedar-se embarassada no és fàcil per a tothom, i sovint es passa per processos de reproducció assistida. Hi ha un dol per no poder-se quedar embarassada de forma natural. Són processos que encara s’amaguen tot i que molta gent hi passem. Hi ha una part de culpa i de vergonya entorn d'això i estaria bé que es normalitzés per no sentir-se així.

 Vergonya per què?

—  Vergonya per no haver-lo pogut concebre. Et sents menys dona o que falla alguna cosa a la parella. En el nostre cas, era un petit problema que teníem els dos i ens van dir que seria difícil, no que no podríem. I el segon fill va arribar per sorpresa.

 Quins altres aspectes de la maternitat no s’expliquen prou?

—  Que els postparts no són fàcils. Jo he tingut un embaràs dolent però no va ser greu. I el part, tot i que no va ser com m'imaginava [va ser una cesària], em vaig sentir respectada. Però en el postpart vaig estar molt tocada emocionalment. Quan va néixer el meu fill esperava rebre’l amb aquestes ganes i aquest amor que m’explicaven altres mares. Vaig estar 21 hores intentant parir vaginalment, el nen va pesar gairebé 5 kg i tot plegat va acabar en una cesària molt medicalitzada. I no vaig plorar quan el vaig veure, i ho atribueixo al fet que estava molt cansada i medicada. I un cop era fora em costava estimar-lo i passar de 0 a 100. Quan estava embarassada l’estimava amb bogeria però un cop fora, les hormones, la febre, el cansament, els mugrons adolorits... Vaig passar de l’enamorament de l’embaràs a sentir-me trista i preguntar-me "Què he fet?", "per què he tingut un fill?". I pensava "Encara no et puc estimar com estimo el teu pare". I això em feia sentir malament, mala mare. 

 El vincle no sempre és immediat i no passa res.

—  L'hi vaig explicar a la meva mare i ella em va dir que també l'hi havia passat. Crec que no era una depressió postpart, sinó fruit de les hormones i. Hi ha un poema al llibre, Fin e Inicio, [Y un mes después; solos los dos; descubriendo tu risa; se moja la tinta; se borra el dolor; de estas páginas] on explico el dia que el Jan em va dedicar el seu primer somriure. Vaig sentir que els núvols marxaven i connectava amb ell. En aquell moment ho vaig positivitzar tot. Amb el segon fill no em va passar. Només néixer hi vaig connectar i em vaig sentir culpable pel meu primer fill. La culpa ens persegueix tota la vida des que intentem quedar-nos embarassades. Del dol per no poder tenir un segon fill tampoc se’n parla. I pots estar trista per no poder donar un germà al teu fill. Hi ha tantes coses de les quals no es parla o es parla poc… I jo volia destapar-les. I en aquest segon postpart, que havia d’anar de meravella, ha sortit la prova del taló alterada –el nen té una malaltia hereditària- i ara comencem a assimilar-ho. 

Les dones comencem a explicar el que ens passa. Ara hi ha més literatura sobre la maternitat explicada en primera persona.

—  Les nostres mares no ho explicaven.  La meva mare ara m’ha explicat coses que no m’havia explicat mai. Però he notat un canvi. Fa cinc anys no vaig trobar comptes d’Instagram que expliquessin el que jo explicava i ara és més normal fer-ho. Per això també ara hi ha més haters que ens acusen de dir que en la maternitat tot és dolent, que sembla que no vulguem tenir fills… Però no, el que fem ara és explicar tant la part bona com la dolenta. Hauríem de tenir tota la informació. 

En el llibre hi ha poemes dedicats a molts aspectes de la maternitat. Com el dol perinatal o el nadó arc de Sant Martí (aquell que arriba després d’una pèrdua).

—  Després del Jan, que va ser in vitro, teníem embrions congelats i l’únic que va sobreviure no va aguantar. El vaig perdre. I vam pensar que no tindríem més fills perquè no volíem tornar a passar per un procés de reproducció assistida pel cost econòmic i també pel desgast emocional que suposa. I vam dir "ja està, ens quedem com estem". I provant, de casualitat, em vaig quedar embarassada. Imagina't la il·lusió d’una parella que pensava que ja no podria tenir més fills! Però a les 9 setmanes ens van dir que no hi havia batec. I vaig entrar en un procés d’obsessió i vaig escriure el que havia passat. Em van sortir poemes més punyents sobre la tristesa i la soledat que implica tot això. Com que no se’n parla i sembla que s’hagi d’amagar, t’ho menges molt sola. Normalitzem que això passa perquè les famílies que ho viuen tinguin un dol més respectat. Quan se’t mor un avi pots plorar i no anar a treballar, però quan se’t mor un nadó dins teu, no. La tristesa és la que cadascú vulgui tenir i s’ha de respectar.

 Com et va canviar la maternitat?

— Jo no era una persona de tenir gaires pors i ara en tinc moltes. Sempre deia "si em moro, he sigut feliç". I ara em fa por deixar els nens orfes, tinc por de no poder-los cuidar eternament, por que els passi alguna cosa… Però també m’ha portat molta força que no sabia que tenia. No podem amb tot, però sí que fem més del que fèiem abans i més del que ens pensàvem.

 El llibre es diu La maternidad real en versos y chorradas. Per què xorrades?

— Sempre dic que la maternitat provoca moltes emocions però també és humor, i si no n’hi ha l’has de trobar com sigui. L’humor et treu del pou en què pots caure en alguns moments. L’humor ens ha salvat en molts moments, com durant el procés de reproducció assistida, on res ens assegurava al 100% que tindríem un fill.