Criatures d’alta demanda. Manual d’instruccions

Consulta del pediatre. Us mira als ulls. Pausa dramàtica. "Teniu un bebè d’alta demanda". I ara, què? Què vol dir, això? Què suposa a curt termini i al llarg de la vida? Què podeu fer i què heu de fer? El concepte és recent; designa un patró de conducta, no pas cap malaltia. Exigeix molta, molta paciència, però sobretot informació, que no abunda gaire. Vet aquí el que cal saber-ne.

Què és un nadó d’alta demanda? "És un terme relativament nou definit pel pediatre americà William Sears fa una dècada (high needs child). Ell els defineix com nens que són molt actius i absorbents, mengen sovint, es desperten a la nit, no saben calmar-se sols i són molt sensibles a la separació", explica la doctora Anna Gatell, pediatra de l’Equip d’Atenció Primària Territorial (EAPT) Garraf de l’Institut Català de la Salut (ICS), del CatSalut.

Discernir si un infant és o no d’alta demanda no és fàcil; la percepció que en tinguin els progenitors i la dels professionals poden divergir. "Depèn de la persona que valora el comportament del nen i no tant del nen en si. El que per a uns pot ser una actitud valorada com molt intensa, per a uns altres pot ser normal o menor. Aspectes com la sensibilitat o com pugui ser d'absorbent un infant són molt subjectius. Per descriure’n les característiques, hem d’intentar ser purament descriptius; no són ni negatives ni positives: són qualitats de l’infant. Sovint xoca amb les expectatives dels pares. En general, acostumen a ser infants amb dificultat per regular-se, i els costa més adquirir autonomia".

No és cap malaltia

La doctora Gatell remarca que el fenomen no és patològic: "No hi ha cap protocol i tampoc és una malaltia. Es tracta d’un conjunt de manifestacions de la criatura i d’una manera de comportar-se". Apunta que no té res a veure amb la hiperactivitat: "No, el diagnòstic de TDAH requereix uns criteris que estan definits en les guies de pràctica clínica, i molt ben definits per les societats científiques internacionals". Subratlla que no té cap vincle evident amb les altes capacitats (el que abans se’n deia superdotats): "No hi ha estudis en aquest sentit. Els infants o joves amb altes capacitats no són diagnosticats fins a una edat més avançada, i als seus antecedents hi pot figurar una conducta d’alta demanda o no". I aclareix que no és res que els metges no coneguessin abans que Sears ho rebategés: "És un terme nou i que l’àmbit de la pediatria defineix des de sempre com a «infants amb dificultats per a l’autoregulació», com els lactants més ploraners, per exemple".

La pregunta del milió: "Què fem?" Anna Gatell fa una recomanació: "Si als pares els suposa un control difícil, poden buscar assessorament professional al pediatre o a la infermeria pediàtrica; també als professionals docents i de l’àmbit de la psicologia i la pedagogia. Bàsicament, han d’acompanyar el seu fill en el pla emocional, donant-li afecte, treballant-ne les emocions i establint unes rutines que facin que l’infant se senti més segur. És important mantenir la calma i mostrar-se segurs davant d’algunes situacions que puguin semblar inversemblants. Es tracta d’una manera de ser que s’ha d’anar acompanyant i a la qual s’ha de donar resposta amb seguretat en la criança i l’educació".

Anna Company és fundadora de la comunitat solidària altademanda.es. Ella mateixa i 13 professionals més –totes mares de nens d’alta demanda o d’alta sensibilitat– hi ajuden altres pares en la mateixa situació; hi ha informació, grups de suport i tribus d’orientació a través de xarxes socials, tallers i conferències que atreuen milers de persones tant de l’estat espanyol com dels països llatinoamericans; tot, de franc. Company va crear la comunitat el 2019. "Per oferir a les mares i als pares aquell bastó que en el seu moment a mi m’hauria agradat tenir quant a la criança", escriu al web. Ha escrit mitja dotzena de llibres i mitja més de monogràfics sobre alta demanda, que es poden baixar gratuïtament de la pàgina de la comunitat, i ha estudiat el fenomen a la segona infància, en adolescents i en adults amb enquestes, el resultat de les quals també ofereix en línia.

Constata que el món de l’alta demanda és, encara, força desconegut. Per què? "No tenim un referent que hagi volgut investigar i estudiar el tema en profunditat i que alhora tingui les eines correctes per divulgar-ho. Com a mínim a Espanya, totes les persones que s’han enfocat en el tema s’han cenyit a divulgar i repetir el que ja en sabíem". I rebla: "Necessitem referents i comunitats col·laboratives que ens facin de model i que donin suport, investiguin, orientin i tinguin prou eines per divulgar-ne la informació real a les famílies i a les escoles".

Què passa als nens d’alta demanda quan creixen? "Molts especialistes comenten que l’alta demanda només existeix fins als sis anys i que després es converteix en alta sensibilitat, altes capacitats o algun trastorn del neurodesenvolupament. Per aquest motiu vaig realitzar els estudis de la segona infància, de l’adolescència i de l’edat adulta. Vaig esbrinar que hi ha persones [que es van presentar voluntàries per respondre les enquestes] que es consideraven adults d’alta demanda i no tenien altes capacitats, alta sensibilitat ni cap diagnòstic de trastorn del desenvolupament; també succeïa això en la segona infància i en l’adolescència segons els resultats del qüestionari. Això no vol dir ni assegura –aclareix Anna Company– que l’alta demanda continuï existint en aquestes edats; només vol dir que hi ha un grup de persones que s’autoidentifiquen com a altament demandants".

El progrés d’aquest tarannà dependrà, en bona mesura, de l’entorn. "El comportament dels nens d’alta demanda i la seva evolució no només depèn del seu temperament, també depèn del model de criança amb el qual se'ls eduqui, de l’ambient en el qual es criïn i de la sensibilitat que tinguin, entre altres aspectes. Això vol dir que un bebè d’alta demanda criat a través de criança respectuosa enfortirà les seves fortaleses, que són moltes, i trobarà eines per gestionar correctament les seves febleses. És possible que, pel seu temperament intens o difícil, com en deien antigament, per als pares sigui més complicada la criança, i més esgotadora, però, alhora, l’aprenentatge que ells faran de si mateixos i de la seva superació personal serà molt més enriquidora. Per tant, l’alta demanda es pot valorar com a defecte o virtut segons el punt de vista de cada persona. Jo prefereixo trobar-hi la part positiva, que hi és", diu Anna Company. No només demanen molt: també donen molt.