MARTA ESPAR

És diferent, però és el meu amic

Conviure amb un company que pateix esquizofrènia pot ensenyar moltes coses a un adolescent

Bona part dels adolescents creuen que les persones que pateixen una depressió tenen un caràcter més fràgil i sensible, o que les persones amb un diagnòstic d'esquizofrènia es comporten de manera agressiva i imprevisible. Però els estudis científics deixen clar que és una percepció totalment errònia. Tampoc saben que consumir cànnabis als 15 anys quadruplica la possibilitat de patir una psicosi perquè el cervell encara està en procés de maduració. I si tenen antecedents familiars de malaltia mental greu, la probabilitat encara és més alta. Igual que els adults, la seva visió de les persones amb problemes de salut mental està tenyida d'estigmes, un còctel explosiu de prejudicis negatius i falsos que perjudiquen el pronòstic de millora i la detecció precoç. Durant els tallers del programa Espai Jove per a la Prevenció i la Promoció de la Salut Mental -duts a terme durant tot aquest curs 2012-13 des del Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi en diversos instituts de la ciutat de Barcelona-, es van passar 1.500 qüestionaris a nois i noies d'entre 12 i 18 anys, abans i després d'efectuar la formació sobre què és la salut mental, quins factors de risc i de protecció existeixen i què senten les persones amb un trastorn. Els resultats mesuraven el seu coneixement i els estereotips imperants en aquest tema, tant abans com després, i van ser aclaparadors: "L'estigma envers els trastorns mentals baixa, i molt, quan els joves coneixen de primera mà què són i com els viuen les persones afectades", explica Juanjo Gil, infermer d'aquest CSMIJ i conductor i creador dels tallers juntament amb quatre psicòlogues. Gil assegura que els nanos expressen que aquest tipus de formació en salut mental els fa sentir més segurs, perquè els ajuda a detectar possibles símptomes, així com a entendre que els trastorns mentals es donen en episodis acotats en el temps.

L'equip del programa Espai Jove està preparant tot el material imprescindible perquè aquest model de taller, que s'aplica en altres països com Escòcia i Anglaterra, on les campanyes de prevenció i promoció han demostrat ser un èxit en la lluita contra l'estigma i la millora del pronòstic en salut mental, es pugui reproduir amb una formació mínima en altres punts del país.

Primers símptomes

El 75% dels trastorns mentals en l'edat adulta es van iniciar a l'adolescència, una etapa especialment delicada en la qual la persona busca el seu lloc al món i un trastorn mental pot provocar l'aïllament i la incomprensió. "El que ens allunya no és el trastorn, són els teus prejudicis" és un dels missatges claus de la campanya de sensibilització del projecte Obertament, que els principals agents socials del sector de la salut mental de Catalunya van endegar l'any 2012 per lluitar contra l'estigma. Les persones amb un trastorn mental expliquen en primera persona què els passa i com viuen aquest estigma. Entre les seves línies de treball, la part de sensibilització començarà a visitar aquesta tardor escoles, universitats, centres de salut i mitjans de comunicació perquè els seus activistes expliquin què són els trastorns mentals i com l'estigma i la discriminació afecten les seves vides. "Jo no sóc només un diagnòstic, també sóc moltes coses més i tinc un projecte de vida i personal", insisteix Carles Peñarroya, de 40 anys, activista d'Obertament. Al Carles li van diagnosticar esquizofrènia paranoide als 17 anys. "Posar-se malalt ens pot passar a tots, però el trastorn mental greu és un dels diagnòstics amb més patiment, no només pels seus símptomes, sinó perquè et miren com una persona perillosa socialment i que no es pot relacionar amb persones sanes", explica Peñarroya, que va estar ingressat durant tres mesos quan tenia 17 anys i va estar entre els 19 i els 21 sense sortir de casa per por al rebuig del seu entorn. D'això fa més de 20 anys, però els joves que avui conviuen amb la malaltia mental continuen patint l'estigma. "Quan vam parlar-los del projecte molts nanos es van engrescar, però es van fer enrere quan se'ls va comentar que sortiria el seu nom i una foto", explica Marisa Rosa, treballadora social del Servei de Rehabilitació Comunitària per a Joves de la Fundació Tres Turons (www.els3turons.org).

Donar exemple

El Leandro Quiroz i el Joan Sanahuja, de 22 anys, sí que van acceptar la proposta, i es mostren convençuts de l'efecte aïllant que la malaltia ha tingut sobre ells. "Quan expliques que estàs en un procés de recuperació d'una malaltia mental a la universitat, els mateixos professors et comenten reiteradament que els preocupa molt que tinguis tracte amb nens, com si els hagués de fer mal...", diu el Leandro, estudiant d'educació infantil. "Els meus companys em van acceptar més de pressa", afegeix aquest estudiant, nascut al Perú. El Leandro tenia 16 anys quan els seus pares li van dir que marxaven a Catalunya "de vacances". Ell, que s'estava preparant per a les proves d'accés a la universitat, es va sentir "enganyat" i va caure en un pou ple d'etiquetes: trastorn de personalitat inespecífic, depressió, trastorn esquizoparanoide... "Sense diagnòstic clar, el que sé segur és que he sentit molta tristesa", afirma. Tant ell com el Joan Sanahuja, que ha acabat aquest any el batxillerat i que va patir una crisi psicòtica per consum de tòxics als 17 anys, senten que el temps entre els 17 i els 22 anys és "com si s'hagués perdut". Amics? "Alguns m'han fet molt mal perquè m'han rebutjat", assegura el Joan. I aclareix, tot seguit: "Jo també sóc conscient d'haver fet mal als altres amb la meva actitud, i ara vaig amb compte". El Leandro es mostra pessimista: "És difícil, això dels amics. Ens agradaria fer-ne, però ens costa molt mantenir el vincle, perquè ens agrada molt tenir-ho tot controlat i això no és possible".

Què els agrada fer? Estudiar i, sobretot, el teatre: "Poder ser una altra persona és genial", diu el Leandro. Expliquen amb il·lusió que ells i quatre usuaris més de Tres Turons han estat treballant amb els actors de l'obra de teatre Jo mai , que es va estrenar al Grec, en la construcció d'un personatge amb problemes de salut mental. "Es trenca l'estigma quan baixes i et situes en la seva horitzontalitat", afirma Marisa Rosa. I el Leandro recorda que, fent pràctiques en una llar d'infants, una nena de 3 anys se li va acostar amb dos cavalls. Plorava perquè un només tenia una orella... El Leandro la va mirar als ulls i va ser un d'aquells moments en què tot s'atura al voltant. Amb veu calmada, li va dir: "Passa el mateix que amb les persones. Unes són petites i altres són grans. Unes blanques i altres negres. Doncs aquest cavall té una orella, i l'altre, dues, però són cavalls tots dos. Tots tenim les nostres diferències". La nena va somriure i se'n va anar contenta a jugar amb els cavalls.