Em refereixo als deures escolars. A aquests que començaran a arribar un curs més -o per primer cop- dins les motxilles dels nostres fills, d'aquí poc. Una companya mestra es va astorar una mica la primera vegada que em va sentir dir aquesta frase. No entenia que la pogués preconitzar, sent com és d'important la col·laboració dels pares en les tasques escolars de les criatures. Val a dir que estic totalment d'acord que la nostra col·laboració és important, però una cosa és col·laborar al principi, per ajudar-los a crear l'hàbit, o esporàdicament quan s'escaigui, i una altra de ben diferent adjudicar-nos nosaltres les seves obligacions.
Tinc almenys tres arguments que ho justifiquen. El primer és que les criatures han d'adquirir una autonomia progressiva, han d'aprendre a organitzar-se i han de poder portar la batuta de les seves responsabilitats. El segon és que jo ja vaig fer els meus deures quan tocava -i els segueixo fent quan em toca-, en bona mesura perquè els meus pares em van deixar clar que eren meus. El tercer és que, en alguns casos, esdevé un suplici que una mare mestra faci de mestra dels seus fills a casa.
Si cal t'ajudo, però els fas tu
"Aquest cap de setmana no podem sortir perquè hem d'estudiar", es lamentava una amiga. "Qui, tots?", li vaig preguntar jo. "No, la nena -va respondre ella-, però nosaltres l'ajudarem". Trobo fantàstic que els pares donem suport als fills i ens sentim part dels seus reptes i conquestes. Però a mi hi ha plurals que em grinyolen: "Fem, els deures mare?", diu la filla. "Com, que fem?", respondria jo. "Els fas tu i jo si cal et dono un cop de mà. Estic pendent de tu i si vols t'ajudo a organitzar-te. Em quedo per aquí a prop fent coses o m'assec al teu costat i et faig companyia... Però jo no faig els deures. Els fas tu perquè els deures són teus, bonica".
