El regal amagat
Mon fill ha fet deu anys aquesta setmana. No patiu, no us penso fotre un rotllo dels meus sobre el pas del temps i com se’ns fan grans sense adonar-nos-en. Em sembla que ja he tocat aquest tema massa sovint i que ha quedat prou clar com en sóc de conscient. Vull parlar d’una part més prosaica d’aquesta efemèride però força important, sobretot als ulls del protagonista: el meu regal d’aniversari. Perquè una de les sorts de tenir un nen de deu anys és que ja no cal trencar-te les banyes pensant què vol. Ell mateix s’encarrega de fer-t’ho saber cada dia deu vegades. O sigui que el dia abans que el meu hereu assolís la seva primera dècada me’n vaig anar a comprar un helicòpter immens de color vermell llampant, d’aquells que volen amb un control remot, tipus dron però sense míssils dintre, que tenint en compte la punteria que té el xaval és d’agrair.
Però no us penseu que un cop comprat se’m va acabar la feina, no. Ja fa un grapat d’anys que tenim un modus particular d’entregar els regals. Es tracta d’escampar pistes escrites en paperets i amagades en llocs inversemblants del pis, pistes que apunten a noves pistes i que aconsegueixen fer allargar l’entrega i també, per què no dir-ho, fer-lo sentir una mica com un Indiana Jones d’anar per casa. Sembla una xorrada, ho sé, però no és tan fàcil com sona.
Bé, per resumir només us diré que la cosa no va acabar de sortir exactament com la tenia planejada. Quan el nen anava per la quarta i penúltima pista, una que el va fer anar al congelador, va resultar que allà, a part de dos fòssils de llenguado congelats, no hi havia ni pista ni res de res. Es veu que m’havia oblidat de ficar-la allà o potser m’havia fet un embolic i l’havia ficat en un lloc diferent. Jo què sé! Només sé que la cosa tampoc hauria d’haver tingut gaires conseqüències si no fos perquè l’última pista, la que havia perdut, era la que explicava on era l’helicòpter, un helicòpter tan a gust al seu amagatall que a hores d’ara encara hi és. Hi porta quatre dies i quatre nits, mentre el meu fill es nega a empassar-se que el seu pare sigui tan inútil per no recordar on coi el va posar. Jo ja li dic que no pateixi, que un dia o altre sortirà i encara ens farà més il·lusió, però alguna cosa en la seva mirada em diu que hauria de fer memòria com més aviat millor.
