Els perills de la hiperpaternitat

Si sou dels que quan aneu a buscar els fills a l’escola el primer que feu és carregar les seves motxilles, o mentre sou al parc els aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades, és possible que us hàgiu apuntat al carro de la hiperpaternitat, un nou model de criança exportat dels Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida familiar.

Fa només unes dècades, tres o quatre, els nens sortien a jugar al carrer amb els amics, podien anar sols a l’escola a partir d’una certa edat i no tenien la major part del temps extraescolar ocupat formant-se per tenir un futur brillant i convertir-se en un adult triomfador. Després vam passar als nens hiperregalats, quan els pares que se sentien culpables pel poc temps i atenció que podien dedicar als seus fills intentaven compensar-los amb regals i premis de tota mena.

Ara amb la hiperpaternitat els pares han col·locat els fills en una vitrina a dalt d’un pedestal perquè no els passi res i se’ls pugui protegir de tot, fins i tot del que no cal protegir-los. La conseqüència d’aquests excessos són nens amb poca autonomia, amb baixa tolerància a la frustració i amb moltes més pors.

La periodista barcelonina Eva Millet acaba de publicar un llibre titulat Hiperpaternidad. Del modelo mueble al modelo altar (Plataforma Editorial), en què desenvolupa amb detall els diferents aspectes d’aquest fenomen, en el qual “els fills es converteixen en una mena d’obsessió en la qual invertir grans quantitats de temps i de diners”. Millet està convençuda que s’ha arribat a aquest punt perquè estem en una societat “que demana que tot sigui perfecte: la casa, el cos, el cotxe i, ara també, el nen, que s’ha convertit en un símbol d’estatus”. A més, assegura la periodista, ens ho posen fàcil perquè hi ha una oferta molt àmplia de tot tipus de formacions per arribar a aconseguir el somniat fill perfecte.

DIFERENTS TIPOLOGIES

El perfil d’un hiperpare seria el d’un professional de classe mitjana o alta, tant home com dona, amb pocs fills, amb mitjans i molta informació per invertir en l’educació dels seus fills. Però no tots els hiperpares són iguals. Hi ha diverses tipologies: els pares helicòpter, que sobrevolen les vides dels seus fills -petits i no tan petits- pendents no només de les seves necessitats sinó també dels seus desitjos. Hi ha els pares piconadora, que aplanen el camí perquè els fills no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle a la vida. Els pares guardaespatlles, que vigilen que ningú critiqui el seu fill, o els pares mànager, que, segons Millet, “moltes vegades enverinen el món de l’esport escolar” pressionant i insultant àrbitres i entrenadors.

El fenomen de la hiperpaternitat va començar a finals dels anys 90 als Estats Units, on els responsables de les universitats d’aquell país van començar a detectar que els pares dels nens de la generació anomenada del mil·lenni vetllaven excessivament pels interessos dels seus fills, fins al punt de discutir amb els professors alguna nota que consideraven inadequada.

N’hi havia que fins i tot pretenien anar a les entrevistes d’admissió a què s’havien de sotmetre els nois i noies, pràcticament adults, per ser alumnes d’aquelles universitats. Aquest tipus de comportaments actualment també es donen a les universitats catalanes, on els alumnes “cada vegada estan més infantilitzats i més supervisats pels seus pares”.

I és que la hiperpaternitat té efectes importants no tan sols a l’àmbit familiar, sinó també en l’àmbit educatiu des de ben petits. Els hiperpares arriben a fer les mil i una per aconseguir l’escola perfecta per al seu fill, perquè una altra de les característiques d’aquest model de criança és l’obsessió per l’estimulació precoç: els nens han de destacar tan aviat com es pugui en competències com la lectura, l’escriptura, l’esport o els idiomes. Un cop ja tenen l’escola ideal, els hiperpares també necessiten saber tot el que passa a dins les aules, fins al punt de voler interferir en la tasca educativa dels mestres.

'UNDERPARENTING'

Un altre dels elements que introdueix Millet en el seu llibre és la gran inseguretat que sentim els pares a l’hora d’educar els fills: “Hi ha molta informació, tenim menys fills i els tenim de més grans, en un moment que segurament som més reflexius, i aquesta inseguretat, a vegades, ens fa tornar-nos una mica bojos, amb la millor de les intencions”. Millet posa com a exemple l’oferta desmesurada de gadgets de seguretat infantil que hi ha al mercat, com ara matalassos certificats per l’associació contra la mort sobtada infantil, aplicacions de mòbil per tenir controlades les constants vitals de l’infant o cascos homologats per quan comença a caminar... Davant d’aquest panorama, la periodista, que s’ha especialitat en temes d’educació i criança des del seu blog www.educa2.info, recomana que els pares ens relaxem, que deixem de tenir-ho tot planificat i busquem temps només per estar amb la família. Això és el que vindria a ser el que s’anomena underparenting, que es pot començar a practicar amb un gest tan senzill com deixar de carregar les motxilles dels fills a la sortida de l’escola. “Si pesen massa -adverteix Millet- se’ls poden treure un parell de llibres, però és important que els infants es responsabilitzin de les seves coses”.

Per contrarestar la hiperpaternitat, Millet també proposa la “sana desatenció”, que consisteix a no anticipar possibles contratemps i a no perdre els nervis davant de qualsevol malestar del nen. “I és que a vegades ens anticipem tant a tot que acabem veient problemes on no n’hi ha”. Per exemple, hem de procurar no veure anorèxia on només hi ha un nen desganat durant uns dies (si la conducta persisteix és quan hem d’intervenir), explica la periodista, que aposta per confiar més en els fills i transmetre’ls el missatge que ells poden fer-ho: “Educar és deixar anar els fills. Encara que a un nadó l’hàgim de protegir, també hem de donar eines als nens perquè facin el seu camí”.

Segons Millet, els hiperpares també pequen de preguntar-ho tot als fills: vols anar a dormir?, vols banyar-te?, què vols menjar? “No han de decidir coses que no els toca decidir”, remarca, i ho exemplifica amb l’anècdota d’una mare que fins i tot li pregunta a la filla si vol que li doni un medicament. És important tenir en compte l’opinió dels fills, però no preguntar-los-ho tot per sistema perquè la conseqüència, com s’explica al llibre, són uns nens L’Oréal, que seguint l’eslògan “Perquè jo ho valc” consideren que tenen el dret a opinar sobre tot.

COM SÓN ELS FILLS DELS HIPERPARES?

• Més pors: Els nens que han crescut entre cotó fluix, que no s’han hagut d’enfrontar a cap dificultat perquè els seus pares els han resolt tots els problemes i que, a més, han vist que els pares els defensaven davant de qualsevol situació són nens insegurs, amb més pors que mai. Tenen por de dir que no, de dir que sí, de decidir, del menjar, de perdre, dels animals... La por és una emoció bàsica, imprescindible per a la nostra supervivència, que ens paralitza o ens fa fugir. Hi ha moltes tipologies de pors: n’hi ha amb les quals es pot conviure fàcilment i n’hi ha que ens poden arribar a amargar l’existència. Per superar la por, diu Eva Millet en el seu llibre, només hi ha un camí: enfrontant-s’hi. Cal ensenyar als nens a dominar les pors.

• Baixa tolerància a la frustració: Els fills dels hiperpares acostumen a tenir una tolerància molt baixa a la frustració perquè els pares, amb les millors intencions, pretenen estalviar al fill aquella sensació desagradable que suposa no aconseguir el que vols. Eva Millet assegura que s’ha arribat al punt que fins i tot hi ha pares que justifiquen certes actituds inacceptables del fill amb l’argument que “té una baixa tolerància a la frustració”.

• Poca autonomia: Els infants a qui sempre se’ls ha donat tot fet són criatures amb molt poca autonomia, és a dir, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos perquè no se’ls ha donat l’oportunitat d’aprendre’n. Això els genera inseguretat i falta de confiança en ells mateixos perquè necessiten el suport dels seus pares per fer-ho tot.