Albert Espinosa, creador de la sèrie Polseres vermelles , pensa que agrada perquè parla dels adolescents. "És una sèrie en què els protagonistes són joves, que parlen de problemes que els afecten: els pares, els amics, l'amor, el sexe". Aquesta és la clau de l'èxit, segons Espinosa, perquè els joves s'hi poden veure reflectits, malgrat que els protagonistes "estiguin malalts". De fet, continua opinant el mateix Albert Espinosa, "la malaltia no és tan important, ho són més els problemes de sempre, de tota la vida".
El professor de secundària Jordi-Enric Pàmies està d'acord amb el creador de la sèrie que els seus alumnes se senten reflectits en els protagonistes, malgrat que "les situacions de què els parla la sèrie no les coneixen ni de lluny ni tampoc han patit res que s'hi assembli". Tot i així, "hi ha com una mena de solidaritat en el dolor". Pel Llorenç Orriols, un jove que va superar una leucèmia fa una colla d'anys, Polseres vermelles "és un treball de pedagogia importantíssim per treure l'estigma" del càncer com un tema tabú, com el gran mal del qual no es pot ni parlar. El fet que hi apareguin joves calbs, símbol de la malaltia per les sessions de quimioteràpia, és una imatge que hi ajuda, per exemple.
El Joan Pons, de 13 anys, n'és fan des dels 11 anys, quan va decidir crear el blog de la sèrie, per iniciativa pròpia: http://polseres-vermelles.blogspot.com.es . Ell mateix va fer els dibuixos dels personatges, que va penjar a l'entrada del blog, i l'ha anat mantenint viu fins al punt que el mateix 2011 va ser el blog guanyador dels Premis Blocs Catalunya dins de la candidatura de cultura i tendències. La mare del Joan, la Vicky Bueno, comenta que mirar la sèrie Polseres vermelles va representar per al seu fill sortir una mica del seu món feliç per veure que hi havia joves que no s'ho passaven tan bé. "M'agrada perquè transmet el valor de l'amistat amb molta intensitat", diu el Joan. També el té atrapat la valentia dels personatges, la manera com s'enfronten a la malaltia.
L'important de la vida
Una altra adolescent, l'Anna Ruiz, que estudia primer de batxillerat, assenyala que la sèrie fa valorar coses a les quals no donem importància, sobretot la salut i l'amistat, i que justament per això li agrada tant. A l'hora del pati, les seves amigues i ella es dediquen a comentar el que ha passat al capítol de la setmana, que miren per internet. "El que més vam comentar va ser la reacció del Lleó (interpretat per Àlex Monner) quan li van dir que tenia càncer", diu l'Anna. Una amiga de l'Anna assegurava que mai de la vida s'hauria posat a plorar com va fer el Lleó, sinó que hauria sigut valenta per lluitar. L'Anna, en canvi, els va dir que ella hauria reaccionat igual que el Lleó.
Per la seva banda, Maria Àngels Saz, supervisora de la Unitat d'Infermeria de la planta oncològica (la 8a) de l'Hospital Sant Joan de Déu, i Eva Domingo, hematòloga de l'Institut Català d'Oncologia de l'Hospitalet de Llobregat, remarquen que Polseres vermelles reflecteix una part de la realitat que viuen els infants i els joves hospitalitzats. És la que fa referència a la companyonia, a la pinya que fan els malalts els uns amb els altres. Les vivències dels uns són les dels altres. Els patiments també es viuen conjuntament. "Tot això que tracta la sèrie és ben real, perquè és el nostre dia a dia", diu la Maria Àngels. De fet, quan un dels hospitalitzats no aconsegueix vèncer la malaltia, aquell dia ningú surt de la seva habitació. Tothom tanca les portes i es fa un silenci dens. En canvi, a la sèrie els hospitalitzats es passegen per l'hospital, cosa que no poden fer els de la vida real, perquè els malalts de càncer estan molt baixos de defenses.
Una altra diferència que la Maria Àngels i l'Eva destaquen és l'absència dels pares. "No hi són, i això no és gens real, perquè a l'hospital la família és un puntal: hi són les 24 hores del dia", diuen. Ara bé, la supervisora de la Unitat d'Infermeria de Sant Joan de Déu té clar que Polseres vermelles ha fet augmentar l'interès pels malalts de càncer. "Rebo molts alumnes de batxillerat, que dediquen el treball de recerca a la malaltia, cosa que abans passava molt de tant en tant". Ara, en canvi, vénen alumnes a veure la planta oncològica de l'Hospital Sant Joan de Déu perquè volen estudiar la part psicològica o física de la malaltia. La sèrie ha aconseguit fer sortir la malaltia fora de l'hospital.
Superar la ficció
El doctor Josep Sánchez de Toledo, cap del Servei d'Oncologia i Hematologia Pediàtriques de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, assegura que la realitat supera la ficció. Tot i això, en conjunt, el doctor opina que la sèrie ha aconseguit normalitzar la malaltia, que té una incidència baixa entre la població infantil i adolescent, però prou important. "Cada any, a Catalunya, hi ha 170 casos nous entre la població infantil i adolescent, un 80% dels quals es curen". A més, ha permès que les criatures i els adolescents hospitalitzats amb càncer tinguin com a herois els protagonistes de la sèrie.
Una pacient del doctor Sánchez de Toledo, la Miriam Quintián, de 15 anys, que va passar un any hospitalitzada per la malaltia, i que ha fet d'extra en un capítol, creu que la sèrie no deu voler reflectir la realitat a l'hospital tal com és perquè "potser ningú no la miraria de tan crua que és". A la Miriam, com als altres pacients, quan li posaven quimioteràpia no la deixaven sortir ni de l'habitació. A la primera temporada, diu la Miriam, que estudia 3r d'ESO, "hi havia molta més ficció", cosa que ha canviat a la segona, en què hi ha una aproximació una mica més fidedigna a la vida de l'hospital.
En canvi, el cap del Servei d'Oncologia Mèdica de l'Hospital Clínic de Barcelona, Pere Gascón, defensa l'opinió que Polseres vermelles té estereotips del càncer superats, com ara que els pacients vomitin per culpa de la quimioteràpia, i "tracta la malaltia amb molta empatia".
Per acabar, un pacient ingressat a l'Institut Català d'Oncologia de l'Hospitalet, el Jaume Farré, de 57 anys, es nega a mirar la sèrie, perquè no li fa gens d'il·lusió fer-ho estant ell a l'hospital. "Els meus néts hi estan enganxats. Es miren els capítols més d'una vegada i me'ls comenten". El Jaume es va mirar la primera temporada, però ara no: "Sé que representen la malaltia de manera molt endolcida, i a la vida a l'hospital hi ha molta cruesa", conclou el Jaume.