El professor els desitja bones festes
Fa mig segle, per Nadal, carboners, vigilants, escombriaires, carters i transportistes passaven per les cases i, a canvi de les estrenes (mot que, també en aquells temps remots, designava l’obsequi en forma de diners que es donava per Nadal als nens de la família, però també als proveïdors) oferien una mena d’estampeta amb uns versos tan precaris com entranyables, escrits en un castellà passat de moda que encara m’emociona.
Llàstima que el costum de l’estampeta s’hagi perdut, perquè ara els professors, amb el nostre sou precari, les pagues retallades i els augments congelats, potser ens afegiríem al grup dels humils servidors públics que passaven per les cases i paraven la mà a canvi d’uns versets en què cantaven les excel·lències de la seva feina. Per ser fidel a l’estil d’aleshores, els versos haurien de parlar del paper dels professors com a forjadors del futur de les criatures, i farien rimar educadors amb humils servidors, aules amb paraules, ciència amb consciència, i altres coses per l’estil. Els primers versos us recordarien que si vosaltres, els pares, teniu al vostre càrrec dos o tres adolescents, a nosaltres els professors ens en toquen, de mitjana, cent quaranta.
Però després d’uns primers versos dedicats a la duresa de la feina, el poema hauria de repassar les coses positives, que són moltes. Els versets del carboner també començaven parlant de la feina ingrata de repartir el carbó de casa en casa, i la pena que els feia anar espantant les criatures per la cara i les mans negres, però de seguida buscaven la part positiva de l’ofici: gràcies al carboner, a les cases hi havia el caliu de Nadal, etcètera. Amb la mateixa estratègia, el poema del professor hauria de parlar de les alegries que ens proporcionen aquest centenar llarg de galifardeus que tenim a les classes i de la satisfacció que ens donen els vostres fills quan s’esforcen i milloren. Ens divertim fent-los discutir sobre els temes més diversos, riem amb les seves ximpleries i fins i tot ens emocionem quan ens expliquen coses que no s’atreveixen a explicar-vos a vosaltres.
Però no escriuré els versos de l’estampeta del professor. Em fa mandra passar casa per casa amb l’estampeta. Em limitaré a escriure aquest article per desitjar-vos un bon any i demanar-vos que seguim col·laborant, perquè el que facin de bo aquests nois i noies depèn tant dels pares com dels professors.
