La forma etimològica per designar l'avi no prové del gènere masculí sinó del femení. És a dir, 'avi' deriva d’'àvia', no pas de la seva evolució natural llatina, que hauria estat 'au' (en llatí, 'avus'). “El femení ha marcat la forma masculina. I no s’ha fet pas per esquivar la confusió amb 'au' perquè ja disposem d''ocell' com a mot usual”, detalla Carles Duarte, lingüista i poeta. Segons aquest expert, hi pot haver ajudat “el vincle més profund que es produeix amb l’àvia”. Eloi Bellés, professor de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears, afegeix que aquesta casuística també es dona amb 'tiet' que prové de 'tieta' (a partir de masculinitzar la forma femenina, un diminutiu de 'tia'), ja que en català central la forma tradicional era oncle. Coses de llengua i de vincles.
Del 'pradí' a la 'güelis': les mil-i-una maneres de dir 'avi' i 'àvia'
Els infants creen noms originals, creatius i divertits quan adapten el seu llenguatge als sons que escolten, en un fenomen en què la procedència geogràfica dels avis també hi té un pes important
BarcelonaÀvia i avi: la mare o el pare de la mare o el pare... Però també, se’l pot anomenar a ell padrí (col·loquialment, a Mallorca, pradí), i a ella, nona (inspirat en la forma italiana de designar l'àvia). En la versió castellanitzada hi ha la güela i el güelo. D’originals, amb enginy, trobem arari (que deriva de la frase "ara arriba l’avi"), babimia (un compost format per Josep Maria i avi), o altres com vaia (àvia desordenat) i ava; a part dels dolços iaiutxi, mimi i güelis, i curiosos com mamamama (és a dir, dues vegades la mama).
Anomenar els avis és tot un art, i les criatures, en això, en són uns experts. La seva imaginació es desplega i l’estima que senten cap a aquestes figures ancestrals completa la feina. Un amor que juga amb lletres i síl·labes i deriva en mots nous. Carles Duarte, lingüista i poeta, destaca l’afectivitat que guarden aquestes paraules: “És evident que la figura dels avis té una connotació singularment afectiva, de suport, escalf i acompanyament, que explica la formació d’aquests mots hipocorístics (és a dir, noms afectius que es formen per escurçament). Són paraules que van més enllà de descriure un vincle familiar i que també expressen emotivitat”. Duarte, director de la Fundació Coneixement i Cultura (CIC), explica que les paraules pràcticament mai no són neutres. “Ens serveixen per descriure la realitat, i totes, fins i tot les aparentment més abstractes, tenen connotacions. Per això, en triem unes i no unes altres amb un significat aparentment idèntic”.
Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recorda que la seva cosina andalusa, amb qui es porten cinc anys de diferència, anomenava mamamama a la seva àvia Conchi (que per a Hurtado era la tieta Conchi). “Els Nadal i els estius que coincidíem a Jaén, jo li retreia que s’equivocava perquè no era una mama. Un dia vaig entendre-ho. Ella volia visibilitzar les dues generacions. Em va fer molta gràcia...”, detalla Hurtado, que posa en valor la imaginació dels infants. “És aquesta capacitat dels nens de veure el món amb imatges. Res està fet d’una sola manera. Hi ha mil-i-una manera de dir àvia i totes són vàlides”. Francina Jaumandreu, mare de dues bessones, afegeix que, en el seu cas, com que a les dues nenes els costava dir Maria Rosa (nom de l’àvia) elles mateixes van derivar-lo en Rirri. “Ara també l'hi diu tot el seu entorn”, assegura.
Una equivocació que s’instaura
Segons la neurocientífica Rosa Casafont, “el que fan els nens és adaptar el seu llenguatge als sons que senten fonèticament i en funció dels costums que hi ha a casa fan arranjaments”. El seu marit, que es diu Josep Maria, és qui rep —en la funció d’avi— el nom de babimia. L’escriptor i periodista Màrius Serra afirma que “en el moment de l’aprenentatge de la llengua, quan la criatura encara no està encarrilada en la correcció gramatical, surten coses sensacionals. Potser s’equivoca en dir-ho, però fa gràcia i això queda instaurat dins el relat familiar”.
En tractar-se d’un càrrec repetit a la família, la procedència geogràfica dels avis ajuda (i molt) a distingir si són paterns o materns. Anna Xicoira comenta que els seus fills diuen tata a l’avi patern perquè és xilè (tata és habitual a Xile per a referir-se a l’avi). De fet, per a Serra, la manera com es designen els avis i les àvies destil·la una certa denominació d’origen: “Per exemple, parlem de padrins i padrines també a la part de Ponent; al País Valencià són més güelos i güeles, i diuen més baba a les comarques gironines”. Eloi Bellés, professor del departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears (UIB), puntualitza que padrí i padrina (pronunciats pradí i pradina) són habituals a Mallorca, on per distingir-los del padrí de baptisme es fa servir la forma padrí jove per a aquesta segona figura; a Eivissa es designen güelos (que ve d’agüelos, abuelos), i a Menorca és freqüent dir s’àvia i l’avi, amb article salat en un cas i literari en l’altre; excepte a Ciutadella, on es diu s’avi i s’àvia.
Molts avis i àvies volen també dir-hi la seva i proposen ells mateixos com se’ls bategi. Així ho ha fet la iaia Nina. Aquest no és el seu nom real però sempre havia volgut dir-se’n. Que li diguin iaia, a més, no li molesta, malgrat que aquesta paraula incomoda algunes persones perquè els fa sentir-se més velles. Cap dels noms que creen els infants, això sí, acostuma a sonar ridícul ni tampoc a generar rebuig. Ans al contrari. Tal com ressalta Serra, “a diferència dels que es diuen els adults en les relacions afectives, com cari o xurri, els nens tenen l’habilitat de desactivar aquesta característica ridiculitzant amb els noms que expressen”.