“El fill et marca on necessita els límits”

Un mes abans de néixer la meva filla, anava en moto per la Diagonal, algú es va saltar un semàfor i vaig patir un accident molt greu. Em va quedar la cama tallada per sota del genoll.

Oh, Déu meu.

Una senyora que passava en cotxe em va fer un torniquet i em va salvar la vida perquè amb la femoral oberta, en pocs minuts et quedes sense sang. La meva dona era infermera i treballava a l’Hospital Clínic.

I t’hi van dur?

Sí, vaig arribar conscient i no sentia cap dolor perquè amb un accident així el cervell no pot entendre què està passant. Vaig demanar per ella i la vaig calmar de seguida. Em van operar i recordo que em vaig despertar i em sentia eufòric.

Eufòric?

Havia salvat la vida. Vaig estar un mes a l’hospital i quan vaig tornar a casa al cap de deu dies va néixer la meva filla. Curiosament, va néixer amb una taca en la mateixa cama i al mateix lloc per on me la vaig tallar. Quan era petita, la meva filla deia a la cama ortopèdica que era una cama de joguina.

Com recordes aquells primers anys?

El judici, els problemes d’adaptació a la pròtesi, hi havia moltes coses desagradables. L’única cosa positiva llavors era ella. Si no hagués patit l’accident la meva vida hauria pogut ser diferent. Però ja m’està bé. Si hagués de tornar enrere no canviaria res. L’accident també em va donar altres coses.

Quines?

L’accident em va reforçar en la idea que hi ha coses que són importants i coses que no ho són. I que cal deixar-se estar de tot el que és superficial perquè la vida és molt curta. Jo sentia que no podia desaprofitar l’oportunitat que havia tingut de tornar a néixer. Això sempre ho he tingut clar.

Hauries sigut un pare diferent si no haguessis patit l’accident?

Potser la meva percepció de les coses no seria la mateixa. El que és segur és que hauria fet més activitats físiques. A mi m’agradava molt jugar a futbol. Ara només puc fer de porter. Però no em penedeixo de res. Al final les coses són tal com són i has de resistir.

Què t’ha resultat més difícil fent de pare?

Doncs que mai no saps on és exactament el límit que has de posar. D’alguna manera el teu fill ja et marca on necessita els límits. Ells demanen, insisteixen i intentes pensar en el que feies quan tenies la seva edat, i els excessos que tu havies fet perquè tots som humans. Per tant, cal acceptar la possibilitat que el teu fill s’equivoqui.

No és fàcil deixar que un fill s’equivoqui.

Nosaltres també ens vam equivocar. És bo equivocar-se per acumular experiència i trobar el teu criteri. El dolor és necessari. I quan ets pare d’una noia encara veus més perills. Però t’hi has d’anar adaptant. També els fills, a mesura que es van fent grans, es van traient les pors. Veuen que no passa res. Quan els pares constaten que els fills tenen criteri, que no són esbojarrats, es van guanyant marges més amplis de confiança.

Tot sembla molt fàcil.

És que al final el més important és que siguin curiosos, que vulguin aprendre i que sàpiguen coses. Mira, un fill passa per moltes etapes i cada una té unes peculiaritats que no tenen res a veure amb altres etapes. Sempre has d’estar observant-los. Entre els 17, 18, 19 anys, un noi o una noia es transformen en adults i les converses que hi pots mantenir són les que tindries amb qualsevol adult.

Veig que ets un pare tranquil.

No em dol que es facin grans i que cada cop hi hagi més distància física, que no intel·lectual. Cal acceptar-ho. Pensa quan tu vas marxar de casa, ¿oi que no vas tenir cap mena de remordiment? Doncs ells igual.