Els càstigs, de casa en casa

Dissabte al matí. La bossa dels cereals està oberta, i sobre la taula hi ha una escampadissa de cereals amb xocolata. La tassa fa equilibris sobre el braç del sofà. Encara hi ha un got amb cola adherit en un plat amb restes de formatge. El nen du els cascos de la Play posats i triga una estona a sentir el seu pare, perquè en aquests moments forma part d'un equip de col·legues de l'escola que lluiten a mort, en una guerra virtual, contra un altre grup de col·legues d'alguna altra escola... de la Xina. És evident que el nen no està per res més que per la batalla que enfronta els escolars de la nostra pobra comunitat autònoma amb els del país més poblat del món. Però el seu pare no vol que s'acostumi a posar-se a jugar sense haver recollit les coses, de manera que insisteix: ha de deixar el joc i portar les restes de l'esmorzar a la cuina, i de passada ha de recollir l'escampadissa de roba que hi ha al terra de la seva habitació.

Aquí i allà

Una setmana després el mateix nen es rebel·la contra la seva mare perquè no li va bé parar taula. I a la tarda ajorna indefinidament el moment de retirar del sofà els seus cereals i els seus mitjons bruts. Aleshores se'l condemna a no jugar a la Play durant un mes. La mare sap que és un càstig que el fastiguejarà prou perquè serveixi d'alguna cosa. El problema és que el càstig només es pot fer efectiu a la casa paterna, perquè a casa de la mare no hi ha Play, i és sa mare qui ha decidit el càstig.

El pare de la criatura em demana consell, i després d'avisar-lo que no sóc l'Helena Francis li dic que està molt bé que els càstigs els decideixin els dos progenitors i s'apliquin en totes dues cases. Perquè un càstig ben plantejat és una manera d'educar i, per tant, d'estimar. I és bo que els nens ho visquin així a les dues cases. I no pot ser que es refugiïn a l'altra casa com delinqüents en un país sense conveni d'extradició. Però li dic que o bé canvien de càstig i n'estableixen algun que es pugui complir en totes dues cases o li hauran de dir al nen que quan canviï de casa s'endugui amb ell la Play. Sí, això de traginar una Play que no pots fer servir recorda una mica els càstigs absurds que es practiquen a l'exèrcit, on s'arresten piscines perquè s'hi ha ofegat algú. Però alguna cosa s'ha de fer per no carregar només el pare amb el càstig. I el pare es queda tot pensarós.