Criatures 14/11/2013

Un postpart compartit

10 min

Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s'han sentit sols/es, superats/es i perduts/s, especialment a la Vane, la meva dona, musa i mare dels meus fills i al Jordi, l'amor de la Cris, grandiós amic i immens pare de dos preciosos fills. Tinc una amiga que es diu Cris Moe, que no només és un tros de mare, un tros de dona i un tros d’amiga…també té un blog (http://maretameva.wordpress.com/) i escriu molt i molt bé. Fa uns dies em va comentar la idea de fer un post conjunt en el que un pare i una mare donessin el seu punt de vista sobre el postpart, després d’haver escrit un brutal post sobre el tema , i que va tenir un munt de visites. A mi em va semblar una idea collonuda, ja que per a molts és quelcom realment desconegut. Dir-vos que tant la Cris com jo parlem del que hem viscut, el que hem vist amb els nostres propis ulls...el que hem sentit, de postparts hi haurà per tots els gustos i de tots els colors...som-hi doncs: “Un postpart compartit” pel Carles Escudero. Què dimonis és el postpart?...bé, per a mi és com un d’aquells maleïts problemes de matemàtiques que cada any em torturaven i que sí, semblaven molt i molt fàcils, però mai me’n sortia. Distàncies de trens, potes d’animals a la granja, i un munt de coses amb les que em donaven ganes no només d’abandonar els estudis, sinó d’emigrar a la selva, allà no fan problemes de mates...per tant allà hagués sigut feliç a pesar de la meva poca relació amb la flora i la fauna.Em quedo doncs amb aquella sensació dels exercicis de mates i que per més que t’ho expliquin un milió de cops, et bloquejaràs i no te’n sortiràs. Per a mi el postpart és quelcom semblant, ja puc haver llegit com estarà una mare després de parir, tant a nivell físic com mental, que no només em bloquejaré o se m’oblidarà, sinó que estaré tan emocionat i “on fire” per la paternitat, que perquè casa nostra és petita, sinó convidaria als meus 374 amics del facebook per a que coneguin al petit! Aquest és potser el problema, que hi ha poca informació del que és realment un postpart, o més aviat n’hi ha molta, però allà està...quasi intacta, i és que els pares, amics, familiars, coneguts, potser estem més preocupats per qualsevol altra cosa relacionada amb el nadó que vindrà, que no en el postpart...el postpart de la mare.

Sí, el postpart el podem viure el pare i la mare, però siguem sincers, qui realment el viu...és la mare. És ella qui ha parit a una criatura preciosa, és ella qui ha tingut un part(respectat o no), és ella qui té el cos com mai l’havia tingut (algun dia us explicaré la broma de la meva dona amb el “Frankenweenie”), és ella qui està fins a dalt d’hormones...per tant: és ella qui ha d’estar descansada, tranquil·la i feliç per poder cuidar al nou vingut. No em puc imaginar aquest sentiment, aquests dolors, aquesta “muntanya russa” d’estats d’ànim contradictoris, ho sento, per molt que la meva dona m’ho expliqui...no puc. I és que tots ens podem imaginar un dolor de panxa o d’estómac perquè tant dones com homes...l’hem patit. Però una dona es pot imaginar el dolor que provoca una puntada de peu a l’entrecuix? I un home es pot imaginar el dolor d’una contracció? El dolor menstrual? El dolor d’un postpart? Les ganes de plorar i als 5 segons de riure? Per molt que ens ho imaginem tots plegats, evidentment no és el mateix que patir-ho, que viure-ho. Pel que a mi respecta, he viscut dos postparts, he llegit articles, posts d’altres blogs , i sí, entenc què és un postpart. Però és clar, després neix la criatura i...sembla que a tots se’ns oblida tot (a mi el primer) i només vulguem fer visites, conèixer a la personeta, agafar al nen, i ens oblidem (jo un altre cop el primer), de l’estat físic i psicològic de la mare. Ens oblidem que ha de descansar, que ha de dormir i que ha d’estar amb el seu nadó per una senzilla raó: perquè el nadó la necessita...possiblement més que mai. Si a més a més la mare (com és el nostre cas), ha viscut dos parts no gaire bons, doncs la cosa es complica. Sí, jo sempre he sigut el primer que li deia a la meva dona Vanessa amb el primer part del Martí: “El nen està bé, no? Doncs no t’amoïnis més...”. Per sort amb el temps (o sigui, amb el segon part), te n’adones que una dona tria una manera de parir i sigui com sigui, sigui on sigui, s’ha de respectar, i per desgràcia doncs tant amb el Martí com amb el Mario...no va ser així, i no només això sinó que per postres vaig tenir la sensació que en algun moment hi havia allà persones (no totes) que miraven la nostra manera de tenir a la criatura com un simple capritx de “pares hippies”. Pensareu que m’he anat del tema...doncs no. Us explico això perquè amb aquest segon part,on vaig arribar a comptar 7 persones a l’expulsiu del paritori i on no es va respectar res del que volíem tots dos (per a què dimonis serveix el “pla de part”?), ha sigut més dur que el primer, per tant, el postpart també. Molt dur per a mi, però infinitament més dur per a la meva dona, amb un nen de 3 anys amb constants canvis en la seva vida i que no els entén, i amb un nadó que requereix tota l’atenció del món. I jo? Doncs perdut, molt perdut, intentant estar per ella, pels nens, per les visites, pels “papeleos” de registres i empadronaments (algun dia parlaré d’això també), cuinant plats de pasta, abusant de “La Sirena”... Intentant sobreviure a la cuina, a la pols de la casa, a les muntanyes de roba sense doblegar i amb el continu fantasma d‘aquells problemes de matemàtiques infernals, aquella sensació...aquell bloqueig. I la meva dona tenint malsons amb el part, patint ja per l’adaptació del Martí, patint per la casa que semblava la cova d’un troll, cansada, esgotada, plorant dia sí, dia també...i jo amb temptacions de sortir corrents a l’estil “Forrest Gump”. Llavors passa la quarantena, li donen l’alta a la meva dona, i em penso que la nostra vida sexual serà com la de Rocco Siffredi, i me n’adono que no, que això del postpart són moltes coses, i que un cop més, aquella sensació dels problemes de matemàtiques em torna a torturar. Així que respiro, em miro a la meva dona, i intento entendre-la, i em prometo a mi mateix que seguiré llegint sobre el postpart per poder entendre’l ni que sigui una miqueta més. Per tant, per a mi és això un postpart: un maleït problema de matemàtiques...però sabeu una cosa? Hi va haver un dia a classe de “mates” que em van posar el problema, i després de molts i molts mesos saturat...el vaig poder fer. Per tant, tinc l’esperança que tard o d’hora, (i si torna a arribar el postpart) no em bloquegi, i sobretot, també espero que tard o d’hora el món sencer se n’adoni d’una vegada que un postpart és quelcom complicat i delicat sobretot per a la mare, i que entre tots, em d’ajudar-la....és més: tenim l’obligació d’ajudar-la. Sabeu com vull acabar aquest post? Amb les cares de les mares. No hi ha un rostre més feliç, brillant, emotiu, emocionant i increïble, que el d’una mare amb el seu fill acabat de néixer. És la bellesa i la felicitat en estat pur. I és que ja pot haver sigut un part llarg i dur, que en la meva vida he vist dones més maques, que quan acaben de parir...us ho juro. UN POSTPART COMPARTIT, per Cris Moe Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s'han sentit sols/es, superats/es i perduts/s, especialment a la Vane, la dona, musa i mare dels fills de Carles Escudero (i una GRAN amiga per mi) i al Jordi, l'amor de la meva vida i el pare dels meus dos fills. Em costa molt, molt , fer aquesta entrada… M’agrada molt escriure, però sempre ho faig sense assajos, sense borradors, sense pensar-hi gaire… Sóc nerviosa, impulsiva, espontània, i ho sóc en el meu dia a dia i també en el meu blog… Tots els meus posts han estat “vomitades” del moment, però aquest no… És la tercera vegada en aquesta setmana que l’escric partint de 0 i canviant tota l’estructura… Vull seguir parlant del postpart i de les seves emocions, però és tan delicat… En el post anterior no comptava les visites que he tingut…normalment em llegien 4 amics i aquesta vegada la cosa m’ha marxat de les mans…la llau de comentaris, tan positius com negatius m’ha marcat, m’han espantat… Estic escrivint el que em surt, tal i com us he explicat, és la tercera vegada que ho intento i no acabo d’estar contenta… El postpart, la dona, l’home…la mare, el pare, el nadó…la família, el món…buff. Quan una mare queda embarassada, un vincle físic es forma entre ella i el seu fill…el porta a dintre, el nota, l’escalfa, el forma, l’alimenta… Cèl·lules del cervell d’aquest fill migren al cervell de la mare i es queden allà, per sempre… Sabeu el que això significa? No és només instint, és que som la mateixa persona… Quan aquest fill tan estimat neix, tot i que amb la Lactància materna aconseguim allargar aquest vincle físic, el vincle emocional es crea quasi a l’instant: L’apego. Aquell nadó que no sap què és el món, ni qui és ningú, ni què és res, sap a l’acte qui és la seva mare. Sap a l’acte que la necessita per sobreviure i no només a nivell físic… Aquell nadó necessita aquell vincle emocional per sentir que és un ésser i que és allà, i que està segur. Aquest apego, aquest enamorament instantani només es produeix amb la mare en els primers segons de vida (tot i que amb el temps, es pot transformar si la mare desapareix), i a la mare li passa exactament el mateix: S’enamora a l’acte, però no és un enamorament terrenal, és molt més…aquella mare, per esdevenir sencera necessita aquell nadó, que li donarà vida per la resta dels dies. Aquí, mentre explico això m’imagino un silenci, les mirades entre la mare i el nadó…m’imagino el nadó ensumant a la mare i les llàgrimes d’emoció d’aquesta en poder abraçar el seu fill. Però poques vegades és així a la nostra societat. Poques vegades hi ha silenci. Tot aquest procés passa, sovint, en un hospital, entre 2, 3, 4, 5, 6 persones o més, en una sala minúscula de parts, un tou de llum, un part traumàtic, un metge suturant el periné de la mare, etc. , o en un quiròfan després d’una cesària que a vegades ha estat necessària però d’altres ha estat conseqüència de les presses i el poc respecte… Tot plegat i sigui com sigui, sense respecte per aquest moment, sense respecte pels segons més importants a la vida d’una mare i d’un nadó: l’instant en que es miren als ulls per primera vegada. Tot fan que passi ràpid, trencant els silencis, trencant-ho TOT. El que passa després no sol ser massa diferent: Una habitació plena a vessar de gent i familiars que no paren de passar-se al nen, de donar consells inútils a una mare esgotada que pagaria perquè tothom desapareixes… I el pare? No, no l’he nombrat: El pare, que segurament ha patit moltíssim en aquest part, ha estat angoixat pel no saber, o per saber el que estava passant i no poder canviar-se per la seva dona. El pare, que ha pogut agafar pocs minuts al seu fill i no ha pogut tenir temps d’abraçar a la seva dona com cal, està somrient amb la mirada perduda en aquella habitació rebossant de visites. El pare, que vol el millor per la seva dona , ha patit per ella i pel seu fill i encara no s’ha refet.

Què més puc dir? Que això només és el principi, i que amb aquest principi és molt possible que el que ve després no sigui fàcil… És molt possible que la mare estigui feta un nyap tan emocional com físicament. És molt possible que el pare no sàpiga que fer per consolar-la, per reconfortar-la. És molt possible que el pare se senti DESUBICAT. I això no vol dir que el pare no estimi la mare, que el pare sigui un desastre o que el pare passi de tot. NO. Això vol dir, que tot el que passa en un postpart no és fàcil i molt menys si el part ha estat poc respectat, que és el que sol passar a molts hospitals d’aquest país. Tot i així, els postparts solen ser difícils en tot tipus de parts, perquè com dic, el part només és l’inici d’una parella de 3 (o de 4 o més). El part, és el punt de partida d’una nova vida, d’una nova dona i d’un nou home. Aquesta nova vida necessita la seva mare el 100%, i la mare necessita estar al 100% per aquesta nova vida, i això només és possible si el pare, comprèn, que les primeres setmanes ell és el motor que podrà aconseguir o no, que aquesta mare tingui el seu desitjat 100%. Si ho heu passat imagino que m’entendreu… Si no ho heu passat tot i haver tingut fills, enhorabona! Me n’alegro moltíssim!!! Si no ho heu passat perquè encara no sou pares…No, no vull ser negativa, ni catastrofista, ni que se us passin les ganes de ser pares, però això que he explicat passa a la vida real, passa molt més del que hauria de ser normal, per tant, si fóssiu amics meus us diria: Prepareu el part sent conscients de TOTES les opcions, i sobre tot, prepareu el POSTPART; La informació és poder… Aquest post no l’he volgut fer sola, per sort tinc un bon amic que escriu un blog de paternitat, Carles Escudero, autor “d’ un Papá com Darth Vader” i blogger de Criatures.cat. És el pare de dues criatures fantàstiques i per tant té l’experiència de dos parts i dos postparts... Per mi és molt important la visió des del punt de vista del pare, i per això hem decidit que avui és un GRAN DIA PER COMPARTIR.

stats