Aquest nen està emmarat!

Ho hauràs escoltat un milió de vegades...què dic un milió de vegades, 10 milions de vegades! Al mercat, en dinars familiars, al parc, al zoo o menjant-te un Frigopie: "Aquest nen està emmarat! ". I llavors tu poses aquell mig somriure, aquella cara de pòquer, i et venen suors fredes, i et mossegues la llengua, i vols matar a algú... Però ja estàs fins als ovaris. Estàs cansada que gairebé tota Catalunya i Andorra (puges sovint al “Punt de Trobada” a agafar Toblerones gegants i c.d’s verges) t'ho digui cada dos per tres. Estàs farta de justificar-te, de donar explicacions a tothom, de parlar-los del vincle entre la mare i el nen, dels 9 mesos de gestació, de la lactància materna, dels sentiments dels nens i d’un munt de coses més. Estàs avorrida de convidar amablement a la gent que llegeixin llibres, blogs, que s'informin, ni que sigui una miqueta abans de parlar...collons! I estàs tan i tan farta, cansada, esgotada, cabrejada, i fins als ovaris (un altre cop, i ja en van dos)...que ja saps el que faràs... I és que tu, que ets fan número 1 de la pel·lícula " Kill Bill" i del personatge de "la núvia" o Beatrix Kiddo o Mamba Negra, vaja, el que interpreta l’Uma Thurman, t'has demanat en una pàgina web yankee el vestit oficial groc de la pel·lícula. Per a més inri, recordes una conversa amb aquell excunyat teu que era un cretí i que sempre estava presumint de com era de bo al llit i manejant les seves armes (no només la de sota el melic), “flipant-se” amb pistoles, espases, matxets i fent el tonto amb els seus amics en aquell càmping per la nit, i el que és millor, recordes com la teva germana es va quedar amb tot aquell arsenal quan es van divorciar: "Només per putejar ", -es justificava ella-. Així que vas a casa de ta germana, i mentre es prepara un tè de taronja amb gingebre, t’adjudiques l'espasa i surts corrents sense més, i tot sigui dit, pensant mentre corres com una atleta guanyadora de 3 ors olímpics consecutius, l'excusa perfecta que li diràs a ta germana quan se n’adoni que li falta una espasa del capullo del teu excunyat. Són les 8.00 del matí...et lleves i et tanques al lavabo, tu ets morena i la teva primera idea era tenyir-te de rossa per semblar-te encara més a la “prota“del film del teu venerat Quentin Tarantino, però llavors recordes aquella amiga teva de BUP que era morena i que es deia Olga que un cop, per fer-se la guai, es va tenyir de rossa, i de com els cruels xavals de la classe li cantaven a l’hora del descans aquella desafortunada cançó que acabava en "morenote", i com et va semblar veure l’Olga a la notícia d’un tiroteig a un parc d’atraccions pel 3/24 fa unes setmanes (està clar que tenyir-se no va ser una bona idea). Així que decideixes millor que aquest moreno natural que et caracteritza i que està brillantment secundat amb aquelles 4 canes que odies tant...et servirà . Et poses el vestit de "Kill Bill" mentre penses: "buf, desprès de dos parts vaginals, em sobren alguns quilets i algunes estries...però estic canó i canó". Doncs sí noia, estàs canó canó, i és que aquest vestit groc de la Mamba Negra, et queda estupendament, la veritat. Et poses l'espasa a l'esquena com si l'haguessis manegat des dels 4 anys i llavors...et disposes a despertar als teus fills de 9 mesos i 3 anys per portar-los al col·le i a l'escola bressol respectivament. I sobretot, estàs disposada a utilitzar l’espasa del teu cunyat cretí amb la persona, amb l’esser humà, amb l’alien o amb l’animal parlant (sí, com a aquelles pelis Disney on no paren de xerrar i cantar i no hi ha manera que callin) que et digui la frase que possiblement més odies del món junt amb altres clàssics com: “dorm amb vosaltres?”, “Si l’agafeu molt en braços s’acostumarà” o “ja va còmode el nen a la motxilla? I no et fa mal l’esquena?”. Conscient que si haguessis de fer una llista com la que fa la prota de la peli, per a carregar-te a tots els que t’han dit la maleïda frase algun cop, possiblement ompliries rius de sang, bé, potser oceans i tot. El teu fill gran en despertar-se i veure't, s'aixeca de cop: "Uala, l'espasa com la de Leonardo!" -crida entusiasmat-. No, no ets una tortuga ninja, però intueixes que li has causat furor. El teu fill petit en veure't, s'espanta i es posa a plorar, però li endolles la teta i t'adones que el que té és fam, mentre et somriu mirant-te de reüll ben orgullós rotllo: "aquesta és la meva mama, vés a per ells !". El teu marit ja vestit, ha preparat un esmorzar d'aquells que fan història, i quan entres al menjador disposada a devorar els cereals i les torrades, el teu fill gran crida: "papa, mira com va vestida la mama!! Com mola !". El papa es queda amb la boca oberta, i no pot evitar fer-te un comentari més propi de pel·lis de " Pajares i Esteso ", i llavors li recordes que tens una espasa, ahh i que és oriental i tot. Surts de casa, poses els nens a la cadiretes del cotxe, et mires al retrovisor, i què dimonis, t'agrades “mogollón”. El papa agafa la seva moto per anar a la feina, es posa al costat del teu cotxe, tu baixes la finestreta, i llavors ell et diu: "Estàs preciosa. La propera vegada avisa’m, que em vestiré de Batman". I tu li respons somrient: "gràcies, ho faré...t'estimo "."I jo a tu”-et respon amb cara de tenir ganes de comentar la jugada amb l’univers sencer-. Bé, possiblement tan bon punt us separeu, pel camí pararà la moto i li faltarà temps d’enviar un whatsapp en aquell grup on prefereixes no saber el material que s’envia amb els seus companys de feina, els cunyats, i els de l’equip de futbol sala. Accelereu els vostres bòlids, mentre els nens veuen l'escena i el gran mira al petit rotllo: "Com molen els nostres pares" . Portes als nens a l'escola i la llar d'infants, i quan t’acomiades de tots dos, hi ha alguna que altra llàgrima, però ningú et diu la frase. A la feina, entre gestions, trucades a clients, faxs i correus, en els moments de la màquina de cafè, a l'hora de dinar, quan els expliques als teus companys anècdotes dels teus dos fills, que dorms amb ells, i que estàs sempre pendent d’ells...ningú et diu la frase. En els àpats familiars, per Nadal, celebracions o aniversaris, quan tothom està rotllo zombies famolencs de "TheWalking Dead " volent agafar al petit i aquest només vol estar en braços de la mama, ningú et diu la frase. Quan vas al súper amb el petit al portanadons i les àvies amb sobredosi de joies posades li comencen a fer calentones al nen i aquest les ignora, ningú et diu la frase. Quan passeges amb els petits pel parc i el petit plora a la que no et veu, i el gran ve cap a tu muntant un drama cada vegada que té alguna petita rascada als genolls, ningú et diu la frase. Quan et vas a una calçotada amb les teves amigues que són mares i no-mares, i els nens tenen un contratemps i criden desesperats a la mama, ningú et diu la frase. El teu marit que mai t'ha dit la frase però que vendria alguns dels seus òrgans al mercat negre perquè li diguessin a ell la frase (això sí, substituint "emmarat" per“emparat "), et mira amb ganes de dir-te un altre tipus de frases. Quan passes per davant d'un Institut, no només ningú et diu la frase, sinó que els adolescents amb les hormones a tope deixen les seves avorrides lliçons per mirar-te per la finestra, mentre et fan sentir la MILF més desitjada de tota Catalunya i Andorra...vaja, com ha canviat la cosa. Aquell pediatre, aquella infermera que té més anys que Raffaella Carra i que pensa en blanc i negre, aquella veïna tafanera, aquell cosí llunyà ignorant, aquell amic d'aquella amiga d'aquell amic del teu marit, aquell venedor ambulant, el dentista, aquell tècnic del gas, aquell venedor de crispetes del camp del Barça, el fruiter, el de la benzinera dels acudits poc afortunats, aquell porter acomodador d'aquell cinema en VO, aquella jove de la parada de plantes, el farmacèutic “plasta”, aquell exnuvi amb el que encara et parles...ningú...ningú et diu la frase ja, i sabeu una cosa? Crec que mai més te la diran. “Gràcies Mamba Negra, gràcies “pàgina d’internet de vestits de pelis “que et cagues” i gràcies excunyat cretí”, penses somrient mentre mires amb orgull els teus dos fills. I llavors...i només llavors sentencies: “Sí, emmarats...i amb molta honra”. Il.lustració: Ibie Romero