Criatures 28/05/2015

De viatge

3 min

Fa poc el pare de les criatures i servidora vam aconseguir escapar-nos un cap de setmana de tres dies... sense menors d’edat a càrrec (MEC)! La proesa no es va limitar a adjudicar els MEC a tots els avis i àvies disponibles, a organitzar la logística de lliuraments i recollides (festes d’aniversari, partits de futbol, esplai, cites diverses) i a tocar el dos, que ja té prou mèrit. També vam aconseguir agafar un avió i fotre el camp del país. Va ser una fugida que va donar com a resultat un fenomen curiós: ens vam passar tres dies relaxats i desconnectats dels MEC i, alhora, tenint-los presents en tot moment.

Aigua

El lloc escollit va ser Venècia i el primer que vam fer quan vam passejar per les ribes dels canals va ser imaginar quantes vegades haurien anat a petar a l’aigua els nostres MEC si Venècia hagués sigut la nostra ciutat quan eren petits. Tenint en compte les vegades que van caure en una piscina quan no tenien habilitats natatòries, amb la consegüent maniobra de salvament, vam decidir que Venècia deu ser un estrès per als progenitors de MEC de psicomotricitat accelerada com els nostres.

La gran, abans de marxar, ens va expressar la seva disconformitat amb el viatge. Ella també hi volia anar i trobava que teníem molta barra deixant-la de banda. Però un cop allà vam pensar que la gran potser sí que ho hauria sabut apreciar, o potser no... i el que és segur és que dels altres no teníem cap dubte de la seva reacció. Ens vam passar els dies polvoritzant les soles de les nostres sabates anant amunt i avall. Contemplant meravelles arquitectòniques i urbanes. Quadres i paisatges. Vam arribar a la conclusió que tot allò ens hauria semblat molt menys meravellós si haguéssim tingut de rerefons dues veus botzinant: “¿I ara tornem a caminar?”, “Jo vull agafar tres vaporettos seguits”, “Papa, si em fas una altra foto tiro la càmera a l’aigua”, “A mi tots els palazzo em semblen iguals”.

No vam anar a l’illa de Murano. La majoria de les creacions en vidre que vam veure a les botigues eren horteres i fins i tot vorejaven el concepte gore (encara m’esborrono amb el record d’uns pallassos gegants). Però vam riure de gust fantasiejant sobre una anada a Murano amb tota la nostra troupe i la molt alta possibilitat que acabéssim sortint a les notícies per l’esmicolament de tot el vidre disponible.

WhatsApp

Aquest també ha sigut el nostre primer viatge amb el nostre xat de WhatsApp en marxa. El xat té l’original nom de “Casa” i només n’està exclòs el petit, i el mitjà quan no té cap wifi a la vora per rapinyar senyal. Gràcies al xat vam poder avisar la gran que l’avió havia arribat bé (des que s’ha enganxat a la sèrie Lost està molt susceptible amb el tema aeri), enviar fotos dels plats de pasta que ens estàvem clavant i també dels canals, saber els resultats dels partits dels MEC, comprovar que el mitjà havia aconseguit arribar al camp de futbol de l’equip visitant tot sol i amb prou temps per prendre’s un suc al bar del costat, o que el petit havia arribat tan trinxat a casa els avis després de 24 hores de festa contínua que a les vuit ja era a dormir.

No, no els vam enyorar, ni ells a nosaltres. Va ser impossible. Eren pocs dies i en tot moment vam mantenir la connexió mental i la cibernètica. Però va ser bonic veure que, malgrat tot, en retrobar-nos, ens alegràvem d’estar junts, de nou.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 21 de març de 2015

stats