Passo cada dia davant la botiga estupenda de roba i trastos per a nadons. Veig els aparadors i la corrua de parelles formades per futurs pares i mares; futures mares i àvies; també, esclar, pels pares i mares amb la L tatuada al front, i, per acabar, per les mares i àvies de fa poc. Entren i surten amb un somriure de futura felicitat o de felicitat acabada d'estrenar. Aquesta última felicitat, de vegades, és felicitat però amb una dosi de son, patiment i dubtes que els han deixat tan estupefactes que s'aferren a la compra d'un pitet verd fluorescent amb l'esperança que la modernor ho curi tot. Cada dia passo davant la botiga, però ahir hi vaig entrar i vaig quedar atrapada en el túnel del temps. Amnèsia L'impacte va ser gran: vaig adonar-me que pateixo amnèsia. La falta de memòria o, més aviat, l'oblit de fets cronològics tampoc tan llunyans, és absoluta. O podria dir "era", perquè, de sobte, una quantitat infinita de vocabulari va abandonar la masmorra on l'havia tancat el meu cervell i va desfilar, eufòrica, pel taulell de la botiga. Bodi, xumet, penjoll-sonall per a embarassades, manteta, ganduleta, l'escoliosímetre per dur els nens penjats, banyereta (ara en tenen un model galàctic estil Falcó Mil·lenari que em fa molta enveja), mòbils (dels que es pengen al sostre, dels altres encara ningú ha inventat res per a nadons, però tot arribarà), cadires evolutives, walkie-talkies per sentir quan es tiren un pet (també per poder fer el vermut amb els amics a la terrassa, mentre el nadó fa la migdiada i somia quan sigui gran i pugui fer el vermut amb els amics a la terrassa), cotxets a preu de Rolls-Royce i moltes altres coses que comprades en una botiga d'aquest ram et costen deu vegades més que si ho fas en qualsevol altre lloc. Estupor Confessaré l'alleujament que sento per haver deixat enrere una època deliciosa per la qual no sento cap mena de nostàlgia. La meva relació actual amb els nadons és la de tieta perfecta i cangur perfecta de petits nadons aliens perfectes. Perquè, malgrat que hi hagi qui no s'ho cregui, servidora amb les tres perles pròpies ja en té prou i està molt satisfeta que l'etapa nadó hagi quedat enrere. Parlaré, això sí, de l'estupor que vaig sentir en adonar-me que, com les serps o els protagonistes de la sèrie V , he mudat de pell per esdevenir una altra mena d'ésser viu. La meva mare, que va haver de fer-se càrrec d'una quantitat de menors que considero heroica (set!) pateix el mateix fenomen i tem haver estat víctima d'un cas de possessió. "No sé com podia, és com si aquella dona capaç de tot no hagués estat jo". Però era ella, ho certifico. Igual que les fotos on surto ullerosa, i amb els minimenors d'edat que tinc a càrrec penjats com micos de qualsevol part del meu cos, són una prova irrefutable que la dona animosa de cabells curts era jo. Tenia llavors l'energia psicotròpica que et dóna el mandat biològic pel qual mataries abans de permetre que els petits menors d'edat que tens a càrrec es quedin sense un plat de farinetes a taula, un vídeo educatiu amb música de Mozart i una mare capaç de dur-los a la placeta a quarts de vuit d'un matí de dissabte. Sincerament, no m'estranya que l'energia psicotròpica s'hagi esgotat. Ara sota la pell primera hi ha aparegut una dermis menys tibant i fabulosa però més resistent que embolcalla el que sóc ara, la pitjor mare del món. I ben feliç. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 20 d'octubre de 2012
3 min
