M'adono que de vegades sóc massa queixosa i remugaire, tot i que aquesta és una de les raons de ser d'aquesta secció, la defensa incansable del dret a remugar, ni que sigui cinc minuts. Per això crec que ha arribat l'hora d'escriure unes lletres en positiu i lloar tots els que m'envolten i que fan possible que no acabi sent sòcia d'honor del frenopàtic més pròxim. El pont Com cada any, els ponts de la punyeta i els dies de lliure horriblicció escolars es foten cleques amb la realitat d'uns progenitors que cotitzen a la Seguretat Social com a autontos , vull dir, autònoms. Si no m'ha fet falta deixar els nens al carrer el dia de la recollida de trastos vells és perquè visc envoltada d'ànimes caritatives. En aquest cas les santes persones han estat els meus sogres i una de les meves germanes. Perquè, esclar, quan una té l'ocurrència d'esdevenir la pitjor mare del món de TRES menors d'edat, l'acte de col·locar els nens mai és en singular. Sempre cal buscar més d'una unitat familiar disposada a tenir cura de fills aliens. I un dels descobriments que em fa creure en la raça humana és que... en trobo! Sobretot entre la família, que sap i comprèn la meva necessitat d'aturar la muntanya russa en què visc instal·lada des de fa tretze anys i mig i baixar-ne una estona. Els meus sogres, pares de fill únic que han vist com la inversió els ha rendit al màxim, amb tres néts, són els que més assumeixen aquest paper, i des d'aquí afirmo que són el millor equip de suport en aquest Tour tan ple de Tourmalets. La Marta Ser la sisena de set germans em facilita la feina, perquè els meus fills tenen un superàvit d'oncles i tietes generosos, amables i pacients. Però no són les úniques ànimes de càntir que accepten gustosament regalar-me dies de descompressió familiar. També hi ha els amics, aquells que, sense tenir un vincle legal amb mi al registre civil, em despengen el telèfon quan els truco en determinades dates. I aquí vull fer una especial menció a la Marta, que fa poc va acceptar quedar-se els TRES, sí, sí, els tres alhora, una nit, mentre el pare de les criatures i jo ajudàvem a combatre la crisi cultural assistint a una obra de teatre protagonitzada per una altra amiga. Per valorar el seu gest no hi ha res millor que l'estadística. Vaig augmentar l'ocupació de l'habitatge de la meva amiga un 100%. Els menors d'edat que tinc a càrrec van incrementar la despesa alimentària de la llar en un 150%. La tele i el videojoc van tenir un ús d'un 230% més. I el que és més significatiu, encara som amigues. Al 1.000 per 1.000. Repeteixo, la humanitat no està perduda. Ells ho saben, però els hi vull explicar. Mentre es fan càrrec dels meus menors d'edat, jo, com la dermis d'una milionària qualsevol quan és untada amb crema de caviar, em regenero. Reviscolo. Em carrego d'energia i tots els tòpics d'aquest estil. Potser he de treballar, o potser no. Tant se val. De fet, el que cal o es vol fer és el menys important. El que importa són aquestes hores o dies amb un silenci tan sorollós que sobta. N'hi ha que m'han mirat malament quan els he explicat que necessito aquest silenci de tant en tant. Com si el fet de ser mare portés incorporat una dosi de sacrifici infinit. Ah!, a mi no em surt. Però el que puc dir és que aquests dies de descans són absolutament perfectes perquè sé que els meus menors són, existeixen, i que el més probable és que s'ho estiguin passant molt millor que jo. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 15 de desembre de 2012.
3 min
