COM S'HA ADAPTAT A L'INSTITUT? QUÈ PODEM FER ELS PARES?
BarcelonaPassar de l’Escola Primària a l’Institut comporta canvis, tots en som conscients. Però val la pena recordar quins són els més importants:
- Canvi natural de la relació amb els pares condicionat per l'entrada a l' adolescència.
- De tenir un referent tutor moltes hores a tenir un equip de professors ampli.
- De ser els més grans de l’escola a ser els més petits de l’institut.
- Conèixer nous companys en un moment en què el grup d'iguals és molt important.
- En molts casos, inici de l’accés a mòbil propi.
- Canvi d’exigència en hàbits d’estudi.
Quin acompanyament podem fer els pares a tots aquests canvis? D’entrada és important que connectem amb com ens sentim nosaltres davant el canvi, perquè això condicionarà molt el tipus d’acompanyament que tendirem a fer.
En alguns casos, el propi sentiment de pèrdua que representa el fet que el nostre fill/a passi de nen a adolescent genera pors i resistències que sovint es manifesten amb actituds parentals que dificulten la relació familiar. Per exemple, la por a que facin errors ens pot portar a actituds de sobreprotecció que dificultin el desenvolupament de la seva autonomia. En altres casos, la mirada envers aquest canvi pot ser il.lusionant, perquè suposa més autonomia, l’entrada a un món més proper a l’adult, i la recuperació d’espais personals com a pares. Aquesta vivència pot fer-nos pensar que ja no hem d'estar tant presents i potser oblidar-nos que en el procés de desenvolupament personal adolescent els pares hi tenim un paper molt important també.
Hi ha alguns aspectes relacionals que si com a pares els tenim en compte, podrem promoure que aquest canvi sigui enriquidor:
- Confiar en la seva capacitat d’adaptació: La confiança genera seguretat i per tant en la mesura que projectem confiança creem un estat emocional que permet mobilitzar els millors recursos de què disposa el noi/a per adaptar-se als canvis. Expressar explícitament tot el potencial positiu del canvi és també una forma de predisposar positivament al repte que suposa l’adaptació a un nou context.
- Estar atents i escoltar: sovint els pares tendim molt a donar instruccions o consells sobre què han de fer i com, però escoltem poc. L’adolescència, per definició, implica construir un criteri propi, i des d’aquesta posició els consells es reben bé si es presenten com a opcions que finalement ell/a ha d'escollir i assumir-ne les conseqüènices
- Cuidar una comunicació positiva: Comunicar les pròpies emocions amb missatges JO, centrar-nos en el present i en les situacions concretes sense fer retrets o generalitzacions que etiquetin, no jutjar, expressar les nostres opinions o consells amb respecte....
- Promoure l’autonomia i a la vegada estar presents i disponibles: cal trobar una nova manera d’estar presents que passa per acompanyar i promoure el desenvolupament de l’autonomia per la via de l’autoreflexió i el plantejament d’objectius pactats i assumits per l’adolescent, donant estratègies per a que, poc a poc, sigui ell mateix qui els va assolint i rebi també les conseqüències naturals segons el seu nivell d’implicació.
- Establir una relació de confiança i col.laboració amb tutors i equip de professorat. Que elsa adults que estem acompanyant el noi/a estiguem coordinats ens ajudarà a enriquir molt la mirada i per tant a poder reforçar els aspectes que més necessita millorar cadascú.
Milos Salgueda
Psicòloga i Psicoterapeuta