SEMPRE FELIÇOS?...Que la por no s'abraci a la pena!

Oli sobre tela d'Oriol Arumí www.oriolarumí.com

Els problemes difícilmet sorgeixen dels sentiments sinó del què en pensem i de les incomptables estratègies que ens empesquem per no sentir-los. Davant qualsevol sentiment agradable o desagradable teniu sempre la mateixa elecció: m'hi tanco o m'hi obro?

(Eline Snel, RESPIREU. Mindfulness per a pares amb fills adolescents)

Un dels discs més escoltats l'estiu passat a casa meva va ser el Som riu de Txarango. Tots sabem les lletres i les hem cantat molt! Però ara feia un parell de mesos que no l'escoltàvem. Va ser ahir, mentre estava preparant el meu proper Workshop d'Intel.ligència Emocional, que va sonar altre cop la cançó "Tant de bo". Estava pensant idees claus que servissin per exemplificar estratègies d'autoregulació emocional... i de sobte sento: que la por no s'abraci a la pena... Brillant! No em va sorprendre perquè fa temps que penso que els Txarango, a part de ser molt bons musicalment, tenen unes lletres que connecten i expressen molt bé les emocions. I en part, això contribueix al seu gran èxit, n'estic convençuda!

Aquesta frase aparentment simple té un alt contingut i valor terapèutic a nivell emocional. Us aporto la meva interpretació del què transmet i el perquè. Com si desenterrés el significat profund d'una expressió. Un significat creat i rebut potser sense aquesta anàlisi ni aquesta consciència, però que igualment fa un bon efecte inconscient i contribueix a trencar amb l’estereotip social negatiu de la tristesa... o almenys així m’ho transmet a mi.

Les emocions que tenim són missatges molt valuosos sobre la nostra pròpia vida, i com a tals és molt necessari que les escoltem i hi donem resposta. Però la tristesa o la pena socialment tenen mala premsa (només cal veure el personatge blau de la pel·lícula “inside out” i el gran protagonisme i admiració que se li dóna a l’alegria, cosa que confirma aquests valors socials). Fins i tot en la cançó Tant de Bo de Txarango hi ha alguna al·lusió a fugir de la tristesa quan diu: que quan tornis a casa no t’atrapi la llàgrima als ulls i què passa si t'atrapa, és dolent potser? Per això, quan ens trobem la tristesa, és freqüent posar-hi resistència o voler-ne fugir. De vegades ens fa por entrar-hi en contacte, por a estar massa tristos, por a deprimir-nos, por a no donar la imatge de feliços que socialment se'ns reclama. La tristesa fa un funció molt necessària de recolliment que permet elaborar emocionalment les pèrdues. Aquest és un procés que no ens podem estalviar. Cal reconstruir la pròpia identitat, la pròpia vida o els propis desitjos sense allò que hem perdut i això requereix un temps i un estat mental concret que la tristesa ens facilita.

Però, com ens han ensenyat a afrontar la tristesa des de petits? Amb el “no ploris”, “no passa res”, “va vinga anima’t”... Quan ens anem fent grans, les respostes que rebem tampoc són massa diferents. Visca la negació de la tristesa! Ens és desagradable sentir-la i percebre-la en els altres i què fem? L'esborrem, ens amaguem com si no hi fos i llestos! Apa, a ser feliços! Però la pèrdua no la podem ni esborrar ni amagar. I qui sent la tristesa de la pèrdua es queda sol amb ella... i fa por ensenyar-la i sentir-la. He vist gent que fins i tot demana perdó quan se li escapa alguna llàgrima. Altres a qui els hi costa moltíssim connectar amb la tristesa, és una emoció que han inhibit sempre.

Com he dit en altres ocasions, transmetem als nostres fills i alumnes allò que fem nosaltres amb les nostres emocions. Si a mi em fa por connectar amb la tristesa, transmeto la por quan apareix en els altres. D'aquí ve que si volem educar emocionalment cal que fem una mirada cap a nosaltres mateixos. Està clar que si la por s'abraça a la pena la conseqüència immediata és fugir de la tristesa, i aquesta fugida sovint és el què complica la situació i dificulta que poguem sobreposar-nos emocionalment a tot allò que ha generat la nostra tristesa. Quants dols es compliquen per la por a la tristesa natural de la pèrdua?

Que la por no s'abraci a la pena és també, des del meu punt de vista, un reconeixement social de la tristesa, una idea de poder-la sostenir tranquils, sense por. Sense por a que els que ens envolten ens jutgin, o no la pugin escoltar o acompanyar. I rebel.lar-nos contra això amb una actitud d'acceptació interna de l'emoció sense jutjar-la. Dit en altres paraules és: si estàs trist no t'espantis! Trobarem maneres de poder elaborar i regular aquesta tristesa....però cal temps per poder escoltar i reconstruir.

Per altra banda que la por no s’abraci a la pena és una bona síntesi d'una idea clau en educació emocional: què passa amb l'emoció que genera la pròpia emoció?. És important aprendre a diferenciar l'emoció que sentim (emoció primària, en aquest cas la pena) de l'emoció que ens genera el fet de sentir una emoció (emoció secundària, en aquest cas la por d’estar tristos). Les emocions secundàries tenen molt a veure amb l'educació emocional que hem rebut, i són producte de la capacitat humana de pensar i sentir sobre la pròpia experiència. Una capacitat interessant però que de vegades ens pot complicar bastant l’existència, entre altres coses perquè ens podem fer embolics importants per entendre quina és la motivació real de l'emoció. Perquè llavors resulta que estem enfadats perquè estem tristos, o creiem que estem tristos quan realitat tenim por, o estem tristos perquè no sabem connectar amb la ràbia ... i anar fent.

També hi ha les emocions instrumentals: les que apareixen perquè hem après que ens són útils per aconseguir que els altres facin alguna cosa. D'aquestes alguns nens en són especialistes i aprenen molt ràpidament, per exemple, que plorar els serveix perquè no els renyin. Però d’aquestes en parlaré un altre dia.

Com veieu no és senzill. Així que cal escoltar bé les emocions per saber diferenciar-les i com a pares i educadors poder-hi donar una resposta útil i nutritiva.

Bon dissabte emocional!

Us deixo amb Txarango

http://youtu.be/6Bv9IkXeTNM Milos SalguedaPsicòloga i Psicoterapeutawww.milossalgueda.com