CUREM LES ESCOLES FERIDES
BarcelonaPanys trencats, vidres esmicolats, escoles plenes de gent pacífica resisitint la violència, patis i vestíbuls d’instituts patint les desemesurades i bestials agressions de policies nacionals. Una imatge terrible en el context en que, dia a dia, mestres i professors s’esforcen per educar i treballar la resolució pacífica dels conflictes, el valor del respecte a les persones i als objectes, per sobre de qualsevol cosa. El mateix missatge que també pares i mares, i com a societat ens hem de continuar esforçant per oferir als nens i adolescents, donant un bon model. L’empatia, la capacitat de parlar les coses per resoldre-les, la regulació de la ràbia, la tolerància zero cap a actituds que violen el dret de les persones a ser respectades, on han quedat? La meva filla de 6 anys quan va saber el què estava passant em va dir: que no van anar a l’escola aquests policies? Que no van aprendre l’autocontrol? Que no son grans per saber que això no es pot fer?. Li vaig dir que no, que els faltava molt per aprendre i que de vegades, per desgràcia, hi ha gent que no vol aprendre. I seguidament vaig ajudar-la a posar atenció a l’admirable model de cooperació, solidaritat i estima que havíem demostrat totes les persones del barri que durant dos dies havíem estat tancats a l’escola fent activitats junts i protegint-nos uns als altres per poder exercir un dret que creiem és nostre: el dret a opinar.
Ràbia, tristesa, impotència, indignació...aquests dies ja no es poden tapar aquestes emocions ni dissimular-les, són tant intenses que tots necessitem expressar-les. Ho necessitem i hem de fer-ho, hem de poder compartir el què sentim entre les persones amb qui convivim, i també i sobretot amb els que no pensen com nosaltres. Emocionalment hi estem guanyant perquè podem donar validesa a sentir-nos com ens sentim. Per fi podem veure una imatge com la de Gerard Piqué emocionat (de tristesa, impotència...) i socialment valorar-la, i valorar també que hagi pogut obrir l’emoció reactiva a tanta barbàrie, donant així un missatge implícit de permís social a que tots poguem fer-ho.
Però aquests dies, més que mai, és fonamental que entenguem per a què serveixen les emocions. La paraula emoció etimològicament prové del llatí “emotio” i indica moviment. El què sentim ens hauria de portar a fer accions que ens ajudin a sentir-nos millor, a modificar (si és possible) o adaptar-nos a la realitat. I per permetre la natural funció de les emocions que sentim, ens cal tenir estratègies per a regular-les. I en tenim, vaja si en tenim. La imatge de tot un poble amb les mans enlairades cridant: VOLEM PAU! davant de les accions violentes demostra que el valor de la pau està per sobre de tot. Les emocions es contagien molt, i les que es manifesten en grup, el propi grup les regula també. Aquests dies s’han vist imatges que mostren una cohesió social i una regulació emocional pacífica admirable.
Però algunes actituds que pretenen justificar en nom d’una llei que no escolta el poble, silenciar o no mostrar tolerància zero a les agressions, ens ho posen difícil. Haurem de fer moltes pràctiques d’autoregulació emocional. La ràbia ens podria fer caure en provocacions que ens fessin perdre a nosaltres també el valor fonamental que està per sobre de tot: la pau i el respecte. Per això, l’hem d’aprendre a regular, però és bo que hi sigui perquè ens ajuda a defensar els nostres drets i no permetre que ens agredeixin, i fer accions positives que ens protegeixin de la barbàrie.
Ahir amb els meus fills vam dedicar el matí a fer flors de paper. Mentre les pintàvem vam anar parlant de l’amor que necessitem tots per acompanyar la tristesa i la ràbia. I en cada pinzellada hi vam posar el cor i espores d’amor perquè les flors que després vam anar a portar a les portes de dues escoles ferides poguessin curar-les una mica. Quan vam arribar a l’Escola Diputació hi vam trobar escrit aquest missatge: NO FEUMA LALAGEN SI SPAU... amb aquesta ortografia tant ben trobada simbòlicament ...
Milos Salgueda
Psicòloga i Psicoterapeuta