Escola de pares

Jordi @novulltwiter

Desautoritzar el mestre. Empoderar l’infant.

Un grup de nois esperen a l'entrada d'un centre d'educació secundària. Zoom

Un grup de nois esperen a l'entrada d'un centre d'educació secundària.

Fa uns dies parlava amb un bon amic mestre i m’explicava un nou cas com un cabàs, sobre la cada cop més estesa sobreprotecció de fills i filles. Un cas extrem que mostra les animalades que poden arribar a fer alguns pares i mares, per defensar l’indefensable, si qui l’ha feta de l’alçada d’un campanar és el seu propi fill.

Us poso en situació: escola concertada, també amb alumnes d’ESO i Batxillerat. Una professora arriba a la sala de mestres en acabar la jornada i quan agafa la seva bossa per marxar cap a casa, se n’adona que la té oberta. Ben alarmada, mira dins, on també hi troba el moneder obert. Li puja una fredor per tot el cos. No pot ser que això li estigui passant precisament en una escola. Remena i efectivament, li falten els bitllets que hi duia.

L’endemà, només arribar a l’escola comença una investigació acuradíssima i detallada, més que pel valor dels diners en sí (no passava dels 20€), pel fet que algun alumne se li hagués acudit entrar a l’aula de mestres quan no hi havia ningú, hagués obert una bossa, hi hagués trobat uns diners i els hagués robat (amb totes les lletres). Per un bon mestre serà clau parlar amb aquell alumne, descobrir per què ho ha fet, fer-li saber que l’ha feta molt grossa i les conseqüències que tindrà i informar-lo que així ho farà saber als seus pares.

Així doncs, la intrèpida mestra, preguntant per les aules i fent números sobre els nois i noies que havien sortit de les diferents aules el dia anterior en unes hores concretes, en treu l’entrellat i acaba descobrint el lladre, que confessa haver-ho fet.

La sorpresa un cop més, ve quan la mestra en qüestió truca a la família. Respon el pare, que és informat del que ha fet el seu fill i que pel codi disciplinari de l’escola, serà expulsat uns dies, perquè entengui que allò que ha fet és molt greu i no pot quedar lliure de conseqüències. Més enllà de posar-se vermell i disculpar-se, el pare entoma el que li estan dient i penja.

Minuts després, i quan ja ha pogut revisar el codi disciplinari del centre, hi truca per dir que el seu fill seguirà anant a escola, perquè “el codi parla de robatori”, però en cap cas parla “d'agafar uns pocs diners...”, diu que ell ja ho ha vist a la tele, que “això no és un robatori sinó un furt... i això no diu que estigui penalitzat en el codi disciplinari de l'escola".

Més enllà del propi estorament de la mestra, hi ha la sensació d'impunitat de l'alumne davant d'un delicte. Què li està ensenyant el pare a aquell infant? Que ja buscarà totes les argúcies possibles per salvar-lo de qualsevol malifeta/delicte que acabi cometent en el futur? Que pot fer qualsevol malifeta que ja se'n sortirà? En quin lloc queda la mestra? I l’escola? Què pensaran els companys quan vegin que aquell alumne que ha robat uns diners d’una mestra i ha estat informat de la seva expulsió, l’endemà entra feliçment per la porta, ignorant el càstig amb el suport dels seus incondicionals pares?

No cal dir que l’endemà, l’alumne va entrar a classe, mirant per sobre l’espatlla la mestra, com aquell que sap que té tots els poders per fer el que vulgui. Aquesta part de l'educació, sens cap mena de dubte, no és responsabilitat de l'escola. Bé, sí... a la mestra li va servir per poder dir davant de tota la classe la vergonya que li feia que aquell alumne hagués anat a escola, amb el suport d’uns pares, que en comptes d’ajudar-lo, l’estan perjudicant i molt. Una lliçó que almenys, va servir, de ben segur, per la resta del grup.