Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

Dia 33: Fa deu anys em va canviar la vida.

Zoom

Fa deu anys em va canviar la vida. La cosa ja em va agafar per sorpresa quedant-me embarassada en un sol assaig general. Així, de sobte, sense proves de vestuari, il·luminació, ni temps per aprendre el guió o com a mínim saber de què anava la història. M’hi vaig quedar i punt. I com que servidora és hipocondríaca de mena, i acabava de llegir en una revista allò de que hi ha dones que pateixen una menopausa prematura... Casumtot, tant jove que era.

Però no, la cosa mensual va tornar, deixant-nos abans un farcellet preciós amb dos enormes ulls blaus. Ja ho diuen ja, que quan tens un fill duus el cor fora del cos. I a mi fa deu anys que me’l passegen amunt i avall un parell d’individus divertits i cridaners que m’han capgirat la vida.

Encara recordo quan ingènuament pensava que un cop parida podria tornar a fer la meva. Però ja aquella nit la vaig passar en blanc. Després de més de tretze hores de part vaig passar la primera nit sencera mirant la meva filla. I no només per allò de la hipocondria i que havia llegit en un parell de revistes... No. Era perquè no volia deixar de mirar-la ni un segon. No volia deixar de sentir-la.

No cal dir que a aquella nit en van seguir moltes d’altres en les que hauria ofert la criatura al primer venedor de mocadors de paper que hagués aparegut. Però encara ara me la miro.

La miro i remiro i me’n faig creus del que ha esdevingut. Sovint he pensat que no ens en sortiríem però caram, ella en sap més que tots plegats. Ara ha fet deu anys i mentre ho celebràvem amb tot aquell grapat de gent que tant se l’estima, l’observava i sentia que era a mi a qui haurien de felicitar. Era jo l’afortunada de tenir els meus fills al costat. Sóc jo la que he après, la que he crescut, la que he canviat, a la que cada dia fan millor persona... I els hi costa. Coi, si els hi costa. Més d’un crit m’han hagut d’etzibar. Però prometo seguir aprenent. I sé que se’n sortiran. Perquè en aquesta aventura el que de veritat hem après és a estimar-nos. De la resta de coses, no sé ni quantes vegades l’hem cagat. Però si fins aquí ens n’hem sortit...PER MOLTS ANYS!!!

Dibuix de Guillem Escriche llapisipaper.blogspot.com