Fem plegats el camí del dol - El desè pas
Com vaig fer en el cas de la Maria, en aquest cas copio literalment les paraules de'n Jordi.
El nostre cas te relació amb un fenomen bastant habitual i poc conegut. Després de tenir el primer fill sense complicacions, i en anar a buscar el segon, tot era normal fins la setmana 6 d'embaràs. A la setmana 7 les mides ja no corresponien, era més petit del que tocava. Entre les setmanes 8 i 9 va deixar de bategar-li el cor. És un cop fort i la tristesa t'envaeix. Et recolzes pensant que el primer trimestre poden passar aquestes coses.
Al cap de 5 mesos, per sort, ja tornavem estar embarassats i va ajudar molt a minimitzar la tristor. Però el proces es va repetir igual, avançant-se una setmana. Aquí vam sumar doble dol.
El metge ens va fer les proves i estava tot ok. No teniem un per què.
Després de parlar amb el metge expert en facundació invitro, ens va demanar unes altres proves genètiques i entre elles va apareixer el per què.
Ens van fer una prova que no es coneix gaire i en la que molt metges no hi creuen. És un test de la quantitat d'anticossos antiparentals. Uns anticossos que té la dona que protegeixen la criatura, ja que té part d'ella, i el mateix cos el combat per eliminar-lo, com si d'un refredat es tractés.
El tractament és fàcil: a un laboratori fan una vacuna amb sang meva i l'injecten a ella, 2 dosis. I els anticossos tornen a l'estat habitual. Si la meva dona havia quedat protegida contra mi, podia tenir fills amb altres pero no amb mi: gràcies a això varem poder tenir més seguretat per tornar-ho a intentar. És en aquest moment on, saber perquè havia passat i, a més, tenir una possiblitat més alta en el següent intent, ens va preparar i en va ajudar amb el dol.
Jo, quan era més jovenet, vaig anar a una terapeuta que explicava tècniques pel dol, i les recordava. I a la meva dona encara li quedava un nus a l'estòmac que no li marxava, i li notava molt. I una de les tècniques que li vaig explicar li va anar molt bé.
Consisteix en escriure una carta a les dues criatures que no van aconseguir néixer, explicant què hauríem fet, quin nom podien haver tingut, com se les estima, i que sempre les tindria en els seus pensaments i, finament, despedirse i, en acabar, una bona plorada i, finalment, cremar la carta.
A la meva dona l'Anna li va anar molt bé, en vàries ocasions m'ho ha dit.
Ara i per acabar, som pares d'en Marc, en Pau i en Jan. Després de les pèrdues varem poder tenir més fills. Això sí, amb tota l'estima i quan algú ens diu la frase típica que "anant a buscar la nena, al final 3 nanus..." sempre ens mirem amb lAnna i sabem que, com a mínim, una de les nostres estimades criatures que no van néixer era o eren les nostres nenes.
Degut a lo poc conegut que és tot això dels anticossos antiparentals, aquesta situació l'expliquem de seguida que sabem que algú viu un cas similar, ja hi ha almenys una altra parella que hem ajudat. El laboratori que fa les vacunes nomes n'hi ha un a Barcelona i un altre a Londres.