Viure en un parèntesi
Ahir es va morir en Pau Donés, de Jarabe de Palo.
La seva mort em va reconnectar, per unes hores, amb el dolor i la incertesa de quan el càncer formava part del nostre dia a dia.
Recordo que cap al principi, i durant un bon temps, vaig tenir la sensació de viure en una mena de parèntesi. Com si la vida s'hagués quedat estancada entre l'abans i el què hauria de ser el després d'aquella malaltia que ens obligava a viure en pausa, esperant immersos en la incertesa.
Fins que un dia vaig adonar-me que la vida no hi entenia de parèntesis. La VIDA seguia bategant a cada minut que passava i no hi havia un abans ni un després, ni una normalitat a la qual tornar... la vida seguia sent VIDA. Aleshores, el parèntesi va desaparèixer i em vaig sentir viva de nou. Preparada per acompanyar el meu company en el seu últim tram de vida i afrontar-ne el dol.
Amb la COVID19, el parèntesi ha tornat. Aquesta vegada, "per sort", el vaig clissar de seguida, i tot aquest temps he estat intentant neutralitzar-lo. Repetint-me una i altra vegada, que la vida és ARA i AQUÍ. Connectant amb el present. Navegant en la incertesa. Meditant i fluint amb totes i cadascuna de les emocions que anaven sorgint durant el confinament i la desescalada. Procurant aprendre'n i aportar alguna cosa.
Fins ahir, Pau, que et vas morir i vaig escoltar "Humo".
Avui entenc que la vida és un petit gran parèntesi que abraça el present i el separa d'un passat i un futur que ni ja, ni encara existeixen. Un parèntesi que emmarca l'ARA, que és l'únic que importa. Perquè és ara que faig el pas que em porta al següent. Perquè és ara que sento la VIDA bategant dins meu i puc viure-la en plenitud. Perquè només ARA puc estimar i viure en essència.
És ara que me n'adono, que ho penso i ho escric. És ara que decideixo viure en parèntesi, construint un futur que, justament ara, deixa de ser-ho perquè ja és passat.
"Ahora que solo el ahora es lo único que tengo, ahora que solo me queda esperar a que llegue el ahora". Gràcies Pau per les teves paraules i la teva música. Gràcies Jarabe de Palo.
HUMO · Jarabe de Palo
Ahora, que empiezo de cero,
que el tiempo es humo,
que el tiempo es incierto.
Ahora que ya no me creo
que la vida sea un sueño.
Ahora que solo el ahora
es lo único que tengo.
Ahora que solo me queda esperar
a que llegue el ahora.
Ahora que cada suspiro
es un soplo de vida robada a la muerte.
Ahora que solo respiro
porque solo así podre volver a verte.
Ahora, que ya no me importa
que la vida se vista de negro.
Porque a nada le tengo miedo,
porque a nada le tengo fe.
A nada le tengo fe.
Ni miedo, ni fe.
A nada le tengo fe.
Ahora que ya no me quiero,
que no me conozco, que me abandoné.
Abrázame, mi amor te lo ruego.
Abrázame fuerte por última vez.
Ahora que ya nada espero
ni siento, ni anhelo, ni nada me sé.
Abrázame, fuerte amor te lo ruego
por si esta fuera la última vez.
Ahora, que solo el ahora
es lo único que tengo
Ahora, que solo me queda
esperar a que llegue el ahora
Ahora, que ya no me importa
que la vida se vista de negro.
Porque a nada le tengo miedo,
porque a nada le tengo fe.
A nada le tengo fe.
Ni miedo, ni fe.
A nada le tengo fe.
Ahora, que empiezo de cero,
que el tiempo es humo,
que el tiempo es incierto.
Abrázame fuerte, amor te lo ruego,
por si esta fuera la última vez.