9 mesos

Han passat 9 mesos des que vas marxar, que et vas morir... Més o menys, el que dura un embaràs.

I també ha fet un any que va començar el nostre peculiar compte enrere... quan, després d'una última temptativa, ens van confirmar que no hi havia cap més tractament per intentar aturar el càncer, i van començar les "cures pal·liatives". Van ser 3 mesos intensos, els més durs que hem viscut mai, plegats. Mentre lluitaves per seguir endavant, tot i el dolor, tot i perdre la mobilitat i també, la teva independència, seguies parlant del futur. Pensaves en què faríem l'estiu següent i, alhora, ho anaves deixant tot lligat per quan ja no hi fossis.

Ha fet un any d'aquell sopar a la Font de la Pola al que vas convidar-hi tot d'amics i amigues importants per tu... Tenies un llistat en una app del mòbil amb totes les coses que volies fer i totes les persones a qui volies convidar. Sense posar-hi paraules, et començaves a acomiadar. I van arribar les "fideuàs". En fèiem una o dues cada cap de setmana... els nens es queixaven: "una altra vegada, fideuà?" Era el teu plat estrella, volies deixar-los, a tots, amb un bon regust de boca. El llistat es va quedar a mitges... i l'última, la vas preparar amb les meves mans, des d'una cadira.

Vam veure la diada de l'11 de setembre des del sofà, tu i jo, sols davant del televisor. Recordo que ens vam donar la mà i vam plorar en silenci, tots dos. No ens calia dir res ni tampoc volíem fer-ho... sabíem que seria l'última que viuríem plegats.

Vas voler recopilar totes les fotos i vídeos familiars en un sol disc dur, vas endreçar l'arxivador on tenim tots els papers, em vas ensenyar a posar en marxa la calefacció... vam escollir i comprar plegats els regals dels nens, per Nadal. Vas pujar a la Mola i t'hi vam acompanyar. Vam organitzar una expedició familiar a Andorra. No et vas voler perdre l'actuació de la Diada dels Minyons de Terrassa, la teva colla. Quedaves cada tarda amb algú o altre, per fer una cerveseta, primer en cadira de rodes, després amb el teu Scooter, que et permetia certa autonomia.

Et vaig preparar una festa sorpresa d'aquelles que tant t'agradaven, el dia del teu aniversari. Va venir gairebé tothom! Recordo les llàgrimes contingudes i compartides amb més d'un i amb més d'una, quan et cantavem "Per molts anys" i bufaves les 42 espelmes. Tots intuíem que serien les últimes que bufaries i la festa es va acabar tard.

Ja han passat 9 mesos des d'aquell 14 de desembre, que ens vas deixar. Nou mesos gestant una nova vida, una vida sense tu. Perquè la vida segueix i "el tren del temps no frena" com diuen Txarango, que, últimament, omplen la meva banda sonora amb les seves cançons.

Aquest estiu, hem començat a "alliberar" les teves cendres en aquells llocs on hi tenies el cor. Si ja t'hi sentíem, ara sabem que hi ets, nodrint el roure més alt, sostenint la roca més grossa... Hem sentit com ens picaves l'ullet obrint una clariana entre els núvols, escalfant-nos la pell amb un preciós raig de sol. Hem sentit les teves carícies en forma de brisa... Poc a poc, t'anem deixant anar i et tornem a la terra. Ho fem ben acompanyats i al so d'"Et recordo", també de Txarango. Són moments de pau i de serenitat, que ens ajuden a "sobrevolar les pors i mirar endavant".

I, pas a pas, anem fent nostra aquesta etapa de la vida, que construim i reconstruim, dia a dia. És una mica com quan, fa una pila d'anys, vam canviar de casa... que fins que no va passar un temps, se'ns feia estranya. Encara hi ha dies, que costa de creure que sigui cert... com quan et sembla que dorms a la teva habitació i de sobte, et despertes desorientada i t'has de situar de nou, quan recordes que has canviat de casa... i l'habitació on dorms ara, és una altra.

Això vol temps, ho sé... i m'ho va recordant tothom.

La vida m'ha demostrat, sobradament, que la mort arriba quan arriba, i no acostuma a ser oportuna. No hi entén d'edats ni de justícia. Així que, procuro VIURE cada moment de forma plena i conscient. Posant accent a les alegries, deixant espai per a les tristeses i sortejant les contradiccions, que me n'hi acompanyen unes quantes. Donant-me permís per SER i per FER. Celebrant la vida, la viscuda amb tu, i la que s'obre camí. I sempre ESTIMANT, en majúscules, en essència, ara que només sé fer-ho d'aquesta manera. I FLUINT, lliscant riu avall per la VIDA, que només en tinc una, tenint clar que només depèn de mi, que tot valgui la pena.

"Per sempre no hi ha res, i el tren del temps no frena... Tinc un desig només: que tot valgui la pena." (El tren del temps · Txarango)