Com t'ho podria dir...

Fa dies que hi dono voltes. Com t'ho podria dir perquè no t'ofenguis?

A tu, que em mires amb llàstima... Entenc la teva mirada, és possible que jo l'hagi fet alguna vegada. Als teus ulls hi llegeixo la meva desgràcia, hi veig les teves pors. Com un eco que no sé si ve de tu o ressona en mi, em diuen coses com "pobra, tan jove...", "...i amb tres fills!", "no sé què faria, si un dia em passes a mi". Quan s'han creuat les nostres mirades potser havia sortit a comprar, o a passejar... potser ens hem trobat en una festa o en un bar... i jo estava tan tranquil·la. I ara els teus ulls m'han fet tocar de peus a terra i la vida em pesa una mica més.

Voldria que em seguissis mirant com sempre, quan les nostres mirades es creuaven, i que em tornis el somriure que, segur, jo faré al veure't.

···

A tu, que em dius que el què sento i el què em passa "és normal", que "és tot tan recent", que tot plegat, "és normal""és tot tan recent""fa tan poc!"... Entenc que no pots evitar-ho, que intentes normalitzar "això que em passa". Dubto que puguis entendre-ho del tot, cal viure-ho per fer-ho i fins i tot així, no sempre és fàcil.

Voldria que et limitessis a escoltar-me. Acull els meus neguits i les meves cabòries, i admet que se't fa difícil posar-te en el meu lloc, però que ets aquí, al meu costat per abraçar-me, ni que sigui amb la mirada. No intentis explicar-me què em passa, ja ho sé que és normal. Gràcies.

Per un moment, imagina't set mesos lluny de qui estimes (un fill o una filla, per exemple), sense poder-hi parlar, sense poder-lo tocar, ni que et parli, ni que et toqui... i t'adonaràs que de "poc" no en té res! Potser sí que en proporció a tot el què queda, és poc temps... però això encara ho fa més dolorós.

No em diguis que és "normal", no em diguis que "fa tan poc", no pots imaginar-te el mal que em fa.

···

A tu, que em mires amb desconcert quan faig broma, quan ric o em veus ballar "feliç de la vida"... Sé que se't fa difícil d'entendre que escrigui sobre la tristesa profunda que m'acompanya i alhora, pugui sortir de festa i celebrar la vida. Pot semblar contradictori (a mi també m'ho sembla, a vegades), però així és com em sento.

No faig esforços per riure, ni m'estic enfonsant quan arriba el plor, senzillament, les dues emocions conviuen dins meu en el meu procés de dol. Riu i plora amb mi, si vols... és el què necessito. Deixa espai per a totes dues coses... no m'ajuda que només hi siguis per riure, o només vinguis quan em sents plorar. Si vens, que sigui per fer les dues coses i millor si soc jo qui decideix si en fem una o l'altra.

He decidit viure la vida, amb totes les seves alegries i les seves penes. Mai sabem quan es pot acabar i no vull deixar res per demà.

···

A tu, que evites parlar-ne i que fas cara de "susto" quan soc jo qui ho fa... Encara que a vegades no t'ho sembli, estic immersa en el meu dol, necessito parlar-ne. Necessito explicar-te com em sento i les coses que em passen. No et pensis, n'hi ha de curioses i algunes fins i tot, divertides.

El Ferran és mort, sí, però el seu record és ben viu, és l'únic que en queda i és natural que surti a les converses, i per mi i els nens és necessari que hi surti.

Parla'm amb naturalitat, ajuda'm a mantenir viu el seu record. Fem-ho en positiu, amb sentit de l'humor. La teva complicitat és un bàlsam per mi. Tampoc cal forçar-ho, si surt, bé i si no, també.

···

A tu, que sempre em preguntes com estic... Hauràs vist que em costa trobar paraules per descriure-ho, perquè ni estic bé ni estic malament. Un dia em trobaràs alegre, optimista, bromista i riallera i l'endemà, o potser només al cap d'una estona, serà just el contrari. Tan bon punt necessito gent al meu voltant amb qui fer coses i estar ocupada, com de cop i volta m'urgeix estar sola i en silenci. Les ganes de plorar no solen avisar, normalment prefereixo fer-ho sola, però a vegades, necessito fer-ho acompanyada. Ja veus que tot plegat, és una mica un embolic.

Segueix preguntant, em sento cuidada. No et facis una idea de com estic per la meva resposta, només val per aquell moment i té molt a veure amb les ganes que tinc d'explicar-me. No em jutgis per res del què et digui, algunes coses et podrien semblar contradictòries, estranyes o fins i tot inadequades, però és igual, es veu que això també és normal.

No insinuïs ni em preguntis si m'aniria bé prendre alguna cosa que m'ajudi a sentir-me millor (pastilles, flors de Bach, Homeopatia...), no prenc res ni em fa falta. Vull que sàpigues que m'hi acompanya una psiconcòloga i ella diu que tot el què em passa és normal i que anem per bon camí, segur que això et tranquil·litza una mica.

···

A tu, que voldries estar més a prop meu i jo "no et deixo"... Soc conscient que em passa amb algunes persones. Vull que sàpigues que no has fet res mal fet, senzillament, no puc. Intento entendre-ho i no sempre ho aconsegueixo. Confio que em passarà, però tampoc t'ho puc assegurar. A mi també em fa mal, però és que no puc.

Tingues paciència, no et demano que ho entenguis... segueix a prop i espera. T'estimo.

···

A tu, que vols saber què necessito...

Necessito que em toquis. La meva pell viu assedegada de contacte, constantment. Aquesta és una de les coses que més em costa de gestionar, potser perquè no me l'esperava, potser perquè em costa tant de demanar... Una mà a l'espatlla, una carícia a l'esquena, una bona abraçada... no et pots ni imaginar com ho agraeixo!

Necessito normalitat. En pocs anys, la meva vida ha donat dos toms importants. Primer ens vam adaptar a viure amb el càncer, en una incertesa constant i la creixent dependència física i emocional del Ferran. Ho vam normalitzar. I ara, després de tot aquest temps, aprenc a viure "sola" amb els nens, entomant les diferents fases del dol en una mena de "normalitat" temporal, mentre la nostra vida pren forma altra vegada. La teva presència m'hi ajuda més del què et penses. Tu fes més o menys com sempre!

Necessito amor i tendresa al meu voltant. Així com els tres primers mesos m'ofenia tot el què tenia a veure amb les parelles, ara em passa just el contrari. M'empasso les pelis més romàntiques que trobo, m'encanta veure parelles agafades de les mans o de la cintura, que es dediquen carícies i mirades plenes de complicitat i de tendresa. No puc evitar mirar-me-les. Els diria que aprofitin aquests petits moments, que són els que jo trobo més a faltar. M'agrada i alhora, també em pesa... així que no ens passem, una mica i prou! ;)

Necessito despullar-me en paraules... Rellegeixo tot el que he anat compartint en aquest blog i m'adono que no puc estar més nua! Espero no penedir-me'n algun dia, escric per mi, però alhora, necessito ser llegida... no sé molt bé per què. Voldria poder escriure sobre altres coses, però ara per ara, només em surt dol i més dol.

Si parlo amb tu, tampoc em guardo res... et soc transparent i confiada.

És possible, molt possible, que amb l'entrada d'avui, t'hagis sentit al·ludit o al·ludida... he pensat que t'aniria bé saber-ho, que m'aniria bé que ho sabessis. Voldria dir-te que res del què hagis pogut dir o fer, farà que t'estimi menys. No és un retret, n'estem aprenent (jo també). Perquè, si de la mort se'n parla poc... del dol, encara menys. Jo només intento explicar-te el meu. És probable que el què em serveix a mi no li serveixi a algú altre (o sí, qui sap?!), en tot cas, vull que entenguis que només parlo per mi.

Sé que tot anirà bé...