Créixer amb gossos, gats i altres bestioles...

La primera bestioleta que va formar part de la meva vida va ser en "S'ho mira", un hàmster marró que em van regalar quan tenia 4 o 5 anyets. La nostra mare sempre ha sentit una passió especial pels animals, de petita, a part de gats i gossos, va tenir escorpins, serps i fins i tot una granota enorme que va anomenar "Ramona". Imagino que ens l'ha transmès ella, aquesta passió, tant a mi com a la meva germana.

Després del "S'ho mira" vam tenir algun altre hàmster, periquitos, una tortuga, cobaies... i fins i tot, un colomí que la mare va rescatar a l'escola d'on era mestra perquè una gallina el va confondre amb un pollet i el va voler covar i, un cop va fer olor de gallina, els seus pares el volien matar.

El primer gos que va formar part de la nostra família va ser el Negret, un gosset de pota curta i d'orelles llargues amb qui vam pagar la novatada. El van seguir el Truc, un gos d'atura molt especial que ens va acompanyar durant 11 anys i que va conviure, primer amb el Mixo, un gatet remenut que la mare va trobar miolant entre uns esbarzers i més tard, també amb la Mius, una gateta que ma germana va recollir del carrer i que vam criar a biberó.

Poc abans que jo marxés de casa, va arribar la Pola, una malamut intel·ligent i sensible com cap altre gos que vàgim tenir abans. Ella es va morir amb 14 anys.

A més, s'ha de dir que, gos que trobàvem perdut o abandonat... gos que passava per casa fins que localitzàvem a la seva família o fins que el portàvem a la protectora, així que, a part dels nostres, n'hi van passar un bon reguitzell més, per casa!

Feia poc que vivíem plegats, el Ferran i jo, que els pares em van regalar el Pot, un cadellet de cocker, comprat en una botiga i que es va morir al cap d'una setmana... suposem que ens el van entregar malalt, així que ens van donar a la seva germaneta, que era la única que quedava a la botiga. Li vam posar Tap (de tap de bassa). Els nostres fills s'han criat al seu costat. Es va morir fa uns 4 anys quan en tenia 17!

Després, hem intentat omplir el seu buit amb un conill, al que van seguir dos cobaies (això de tenir 3 fills, té aquestes coses... cadascú volia el seu) però no, no és el mateix, així que, fa cosa d'un any, vam adoptar a la Luna, una gossa de 7 anys, de raça Golden, que s'estava morint en una gossera de Múrcia fins que la van rescatar. La Luna estava malalta i, tot i que ho vam intentar tot, finalment es va morir. Hem deixat un temps per fer el seu dol i hem anat a buscar a l'Aigua, al CAAD de Terrassa, una cadelleta d'11 mesos que té tanta por de tot i de tothom que ens fem una idea de tot el què ha patit els seus primers mesos, és tota una supervivent i una resilient que, dia a dia, aprèn a confiar de nou en les persones.

He intentat resumir-ho tant com he pogut, però ja ho veieu... és difícil amb tant bestiar! Tota la vida he viscut envoltada d'animalons i acompanyada per un gos o altre.

No és que tingui gossos perquè m'agraden, que també, sinó que els tinc perquè m'aporten alguna cosa que no trobo en les persones i, amb això, no vull dir que siguin millors ni res per l'estil... però és així, el vincle que hi faig és diferent. Em costa trobar paraules per descriure-ho... potser és perquè m'omplen el dia de moments divertits i tendres, perquè són incondicionals, perquè acariciar el seu pèl em relaxa, perquè m'obliguen a sortir a passejar i em conviden a interaccionar amb altres persones que treuen el seu gos i a compartir-hi una conversa del tot banal... No ho sé, potser és perquè la seva mirada em consola i m'asserena, perquè els conflictes amb ells són de fàcil solució o potser és només perquè depenen de mi i, d'alguna forma totalment inconscient, això m'omple... no us ho sé explicar, només sé que vull que formin part de la meva vida perquè, tot i la feinada, m'aporten benestar.

N'he tingut de raça i de mestissos, de comprats, de regalats i d'adoptats a la gossera, i haig de dir que no hi ha color, em decanto per aquests últims! Hem après tant amb la seva arribada! El canvi que fan és tan espectacular i el vincle és tant intens que és l'única opció que em plantejo i que recomano des d'aquí. Mentre hi hagi gossos tancats a les gàbies de les gosseres i mentre hi hagi les màfies que hi ha darrera de la venda indiscriminada de cadellets de raça, crec que és l'opció més ètica i responsable.

Sé que no és tan senzill... que no tothom està preparat per acollir i educar un animal que ha passat per experiències traumàtiques com per exemple la nostra Aigua, tot i que, ben acompanyats i assessorats, tot és possible.

Acabem de deixar enrere el Nadal i molt aviat passaran els Reis d'Orient, que regalaran cadells a tort i a dret... i, que així que arribi l'estiu, molts d'ells seran abandonats.

Nosaltres hem preferit que l'Aigua no fos un "regal sorpresa" de Nadal, sinó una responsabilitat assumida per tots plegats, una decisió de família. Si heu escollit aquestes festes per ampliar la família amb algú de 4 potes, que no sigui perquè us "agraden els gossos" i prou, ni perquè els nens tinguin algú amb qui jugar... que també, sinó perquè realment us heu proposat conviure els propers 10-15 anys amb un ésser que, a més d'omplir la vostra vida de moments molt especials i d'aprenentatges importants tant per vosaltres i com per als vostres fills i filles... Tingueu present que els gossos també ocupen un espai, demanen un temps, impliquen una inversió econòmica, embruten i deixen pèl per tot arreu, que poden rosegar mobles, sabates, joguines, cables...

Els cadells creixen i deixen de ser la boleta dolça i tendra, també passen per una etapa en la que la seva energia és inesgotable, esbojarrats i enjogassats, tenen la seva etapa de maduresa i la seva vellesa. Es posen malalts, pateixen urgències veterinàries i fins i tot invalideses i caldrà que llavors també en tingueu cura, potser els nens ja no seran tan nens o, fins i tot, ja no seràn per casa. Un gos és per a tota la vida!

Si tot això us espanta no cal que us feu enrere sempre podeu adoptar-ne un d'adult, que n'hi ha de molt ben educats que han anat a espetegar a la gossera per qualsevol motiu, com la nostra Luna, que hi va anar a parar perquè es va morir el seu amo.

Només, penseu-hi i decidiu amb criteri... no es tracta d'una joguina, són éssers vius que formaran part de la vostra família, algú que no es pot tornar quan molesti, quan no sigui allò que esperàveu, quan no pogueu atendre'l perquè no sabíeu tot el què implicava... no, perquè llavors acaben, si tenen sort, tancats en una gossera, on potser s'hi passin mitja vida si ningú s'hi fixa i els ofereix de nou una llar...

Per acabar, voldria dedicar un agraïment profund i sincer, a totes aquelles persones voluntàries i entregades, que us dediqueu a recatar, acollir a tots aquells gats i gossos abandonats a la seva sort i a buscar-los noves families, com la nostra. Moltíssimes gràcies per canviar-los i canviar-nos les vides.

Bona entrada al 2017! Desitjo que aquest, sigui un any ple d'adopcions responsables...