Un punk al jardí de Nadal
―Què txulu! ― diu extasiat mentre contempla la façana modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
I repeteix: ―Què txulu! ―amb la barbeta ben amunt i les galtes vermelles pel fred.
No és pas que el nostre fill s’hagi convertit de cop i volta en un amant de l’arquitectura de principis del segle passat, ni tampoc en un expert capaç d’apreciar l’obra del genial Lluís Domènech i Montaner. Són els llums. Els milers de llums que il·luminen el recinte modernista aquest Nadal i que captiven petits i grans amb la seva exuberància, tinguin o no autisme.
Fa uns dies, en veure-la anunciada, vaig pensar que aquesta proposta de llum i color a l’aire lliure era perfecta per a una família amb gustos tan diversos com la nostra. No és fàcil trobar activitats que puguem compartir i gaudir plegats. I ara que som a punt d’accedir-hi, confirmo amb satisfacció la meva intuïció.
Hi entrem emocionats i amb les expectatives ben altes. Ell amb ganes de córrer per entre els arbres il·luminats i nosaltres mirant de seguir les indicacions del recorregut preestablert. De seguida ens adonem que caldrà fer cua per aconseguir una foto de família al costat de qualsevol de les figures il·luminades que poblen el recinte. Ho veiem nosaltres, però ell, entusiasmat com està amb l’orgia lumínica que l’envolta, ni s’hi fixa i ja s’ha esmunyit dins una bola de llum gegant davant els ulls incrèduls de tots els qui esperen estoicament el seu torn. L’avisem i surt. Ja ens la farem més tard la foto, o potser no. Ni de bon tros m’esperava que estigués tan ple de gent.
Avancem per un camí amb arcs il·luminats que el travessen i que ens porta fins a un jardí amb figures d’animals exòtics folrats amb bombetes de colors. Abans que puguem adonar-nos-en ell comença a fer carícies al bec d’un lloro construït amb LEDS. Unes carícies que aviat es converteixen en un sacseig intencionat que mou l’ocell endavant i endarrere com un balancí, fent l’efecte que l’au mira d’agafar embranzida per emprendre el vol. No veig cap cartell de prohibit tocar, però segur que ho està. La majoria de coses que al nostre fill li resulten interessants estan prohibides o fora de la norma. Ja és mala sort... o potser no té res a veure amb la sort i sí, en canvi, amb la seva manera de percebre tot allò que l’envolta.
Atentes com sempre, abans que algú li cridi l’atenció pel seu comportament poc apropiat, les seves germanes se l’enduen a caminar per entre els llums làser que hi ha una mica més endavant. Són conscients que el seu germà és un punk sense cresta. Les normes no van amb ell, simplement perquè no les comprèn. La seva no és una actitud de protesta deliberada pròpia d’aquest moviment contracultural. Més aviat és un deixar-se portar pels impulsos més autèntics que tenim, sense filtres de racionalitat, sense autocensura ni repressió.
Acabem la passejada contemplant uns parterres que s’il·luminen fent onades de colors. A ell l'entusiasmen, tant que fa el gest de voler-s’hi endinsar. Aconseguim evitar que s’hi fiqui enxampant-lo de l’abric. Ell ens mira capcot i decebut. Trist. No li agraden els llocs de mira’m i no em toquis.
―Vinga, anem a fer-nos una foto! ―proposo en un intent de treure ferro a l’assumpte mentre caminem cap a la sortida.
L’agafo fort de la mà, retenint-lo, com tants altres cops...
Si us he de dir la veritat, l’esperit punk del meu fill m’enamora i no m’agrada haver de ser jo qui el reprimeix. (Tot i que ho faig sempre que cal.) Vivim en un món ple de normes i convencions socials no escrites, tantes, que moltes vegades ni ens plantegem si tenen cap sentit. En teniu dubtes? Proveu de posar un punk a la vostra vida. Sabreu de què us parlo.
Bon Nadal famílies!