El parèntesi

Feia dies que no el veia tan obsessionat amb un objecte. Aquest matí ha aparegut a la cuina amb un raspallet blau que no sé d’on ha tret. No era un raspall de dents; més aviat semblava un raspall per netejar algun aparell, però quin? No deixava de bellugar-lo a dreta i esquerra, amb un moviment pla i ràpid, que s’afanyava a resseguir amb les ninetes.

"Esmorza", li he dit. Ha fet el gest d’aturar-se per deixar el raspall damunt la taula, però de seguida ha reprès el moviment horitzontal. No em mirava. Només mirava el seu tresor amb una concentració impossible. Finalment, ha acceptat desprendre-se’n i l’ha dipositat a la vora del plat de torrades amb tomàquet, que ha engolit amb fruïció, sense perdre’l de vista ni un segon.

S’ha vestit amb el raspall a la mà. Se l’intercanviava de l’una a l’altra quan havia de fer passar el braç per la màniga del jersei. Ho feia amb molta cura, com si fos una peça de cristall delicat. No volia de cap manera que l’hi agafés per ajudar-lo. S’ha posat l’abric amb la mateixa tècnica depurada, sostenint-lo sense treure-li l’ull de sobre, com si de la connexió ull-objecte en depengués el moviment rotatori de la Terra, l’esdevenir de la humanitat o la vida al planeta.

Hem sortit al carrer, però ell continuava submergit dins el seu petit món. Les campanes de l’església han repicat queixoses dues vegades: quarts de nou. Li he estirat el braç per accelerar el pas, però ell continuava a la seva. Hem girat la cantonada i he vist com l’autocar s’apropava lentament, amb els intermitents pampalluguejant i la porta del davant oberta. Ell només veia el raspall hipnotitzador. Em preocupava la possibilitat que el perdés durant el dia, però els anys m’han ensenyat i he pensat que ja enfrontaríem el problema quan arribés el moment. Li he fet un petó i s’ha enfilat a l’autocar, àgil com un genet d’acrobàcies que no espera que el cavall s’aturi. De sobte, dret al primer graó, s’ha tombat cap a mi. En adonar-se’n, el conductor ha frenat de cop, xerrotejant alguna cosa a recer de la mascareta. Ell encara ha fet uns darrers moviments ràpids pinçant el raspall amb els dits i, sense que jo l'hi demanés, l’ha deixat caure a la meva bossa de mà. Tot seguit ha desaparegut dins l’autocar, passadís enllà, a la recerca del seient que té assignat. Sempre el mateix.

El dia ha passat

A la tarda l’he esperat com sempre davant la farmàcia. L’he vist arribar amb el nas enganxat al vidre i la cortina al clatell, ansiós per comprovar si hi era. L’autocar s’ha aturat, ha obert la porta i ell n’ha sortit el primer. "Tot bé", m’ha dit la noia que els acompanya durant la ruta. Ell s’ha abraonat damunt la meva bossa, sense mirar-me ni articular cap so; buscava amb desfici alguna cosa, el seu tresor. Quan l’ha trobat, ha reprès el moviment horitzontal que havia deixat a mitges a primera hora. Jo me n’havia oblidat del tot, però ell no. I tant que no. Avui, l’única cosa important era el raspall: el moviment, el color, la forma, la perspectiva. La resta del dia ha estat només soroll, coses que passen al seu voltant i que no l’interpel·len: un parèntesi de contingut superflu que ha durat més de vuit hores. Us ho podeu imaginar?

Sovint ens diuen que estirem el fil dels interessos restringits dels nostres fills amb autisme, que seguir-los la veta pot ser el punt de partida d’un aprenentatge, una millora d’habilitats socials o una font de felicitat i benestar. Si fos tan fàcil com sembla...