No sempre hi serem

― Juegas al Bridge? 

Aixeco la vista del mòbil i em topo amb la cara d’un home repentinat amb mirada de nen. 

― Juegas al Bridge? ―repeteix amb el mateix to de veu, mostrant un somriure impostat.

Li faig que no amb el cap, però ell hi torna un tercer cop. L’ observo més atentament, escrutadora, sense respondre res més i, ara sí, me n’adono. El balanceig sincopat i incessant, les mans tancades amb força prement els punys de l’abric, l’engruna de pa enganxada vora els llavis prims. Busco al voltant seu algú que l’acompanyi, que en tingui cura, encara que sigui de lluny, però no hi ha ningú. Només ell i jo, connectats per una pregunta estranya, suspesa en l’aire enrarit que omple el buit que ens separa.

El semàfor es posa verd i travesso precipitadament el carrer, deixant-lo enrere, sentint una pressió forta al pit. Un neguit que m’ha pujat des del ventre i s’ha quedat encallat entre les costelles. Em giro i el veig abordant algú altre. Li deu fer la mateixa pregunta? Per la cara de desconcert que fa la seva interlocutora, una dona que també du el mòbil a la mà, diria que sí. 

De debò que encara queda algú al món que sàpiga jugar al Bridge? Un joc que intueixo elitista i anacrònic... En el fons m’és igual. No m’importa gens. No és aquesta la pregunta que m’ha trasbalsat i que em ressona a dins sacsejant les meves pors. La pregunta és una altra: I ell? Qui es farà càrrec del nostre fill quan nosaltres ja no hi siguem?

Llegia fa uns dies que aquesta és la primera pregunta que es fan els pares quan reben el diagnòstic d’autisme. No és cert. Com a mínim no en el nostre cas. És clar que és una pregunta que tard o d’hora ens acabem fent, però no d’entrada, perquè aquell dia fatídic en què el món s’atura i les parets de la vida s’ensorren damunt teu, aquell dia, encara ens pensem que som immortals. Se’ns fa impossible imaginar una vida sense la nostra pròpia existència. I, tanmateix, ningú no té la certesa que l’endemà encara serà viu. 

M’agradaria creure que tot està resolt, que algú abans que nosaltres ha rumiat en el futur de les persones com el nostre fill, que mentre hem estat immersos en la feinada d’acompanyar-lo en la seva evolució singular i única, en el seu creixement mancat de full de ruta, hi ha hagut gent que ha treballat per a poder-li oferir una vida sense nosaltres. Però ara que estic a punt de canviar de dècada, que ja no em sento tan immortal com abans, m’arriben notícies de manca de places en centres residencials, de manca de centres on es comprengui i s’acompanyi les persones adultes amb autisme, de llistes d’espera infinites i penso... tan difícil és de preveure? El meu fill existeix i es farà gran i, com ell, tants altres. Comptem-los, comprenguem les seves necessitats i posem-nos a fer feina. I no em refereixo als pares... qualsevol dia és bo per començar a planificar. Sinó, sempre serà massa tard. Fins i tot per aprendre a jugar al Bridge, si cal.