"Notava que la família s'estava acomiadant de mi, fins que vaig deduir que l'endemà m'ingressarien"
Els TCA són les malalties mentals amb més mortalitat, però un 70% es curen amb constància, temps i tractar-se en una unitat especialitzada
BarcelonaEls trastorns de la conducta alimentària (TCA) s’han duplicat entre els adolescents catalans des del confinament per la pandèmica de la covid. Els diagnòstics han crescut especialment entre les noies d’entre 10 i 19 anys, amb independència del seu nivell socioeconòmic i la seva situació familiar. No obstant això, l’anorèxia, la bulímia i els trastorns per afartament no són només patrimoni dels infants i dels adolescents. L’enquesta de salut de Catalunya apunta que, actualment, hi ha més de 85.000 persones que pateixen alguna mena de TCA. Totes aquestes dades van posar-se de manifest l'octubre passat, en el marc d’un Sant Pau Talks en què, a través de diversos professionals de la unitat de TCA de l’hospital i dels testimonis d’alguns dels seus expacients, es van abordar les causes i les afectacions personals i familiars d’aquest grup de malalties mentals, així com les fases de la seva curació i la importància de l’entorn del pacient en aquesta travessia tan dura.
Un dels testimonis va ser el de Maria Crivillé, de 19 anys, que actualment estudia treball social. La Maria recorda perfectament quin va ser el punt de partida de la bulímia. “Als 12 anys, els meus germans i jo vam canviar d’escola i de seguida vaig sentir que no hi encaixava”, explica. La Maria va començar a patir assetjament. “Als primers «Maria, estàs gorda» no vaig fer-los ni cas, pensava que tot acabaria passant, però al cap de poc van sumar-s'hi malifetes com que em traguessin les coses de l’estoig”, afegeix. Tot va començar a anar a més, fins al punt que va començar a no voler anar a l’escola. En aquell moment ningú sabia per tot el que estava passant. Va començar a associar el fet de no encaixar amb els comentaris sobre el seu cos, i els problemes amb el menjar no van trigar a arribar. “Pensava que si aconseguia perdre pes el problema s’esvairia”, apunta. Va començar a no menjar (anorèxia restrictiva), però el seu cos no ho tolerava. “Tenia gana, el meu cos necessitava menjar, i vaig passar a vomitar-ho tot i a desenvolupar una bulímia”, subratlla.
Origen multifactorial
Els TCA són un grup de malalties de salut mental d’origen multifactorial en què intervenen factors genètics, psicològics i socioculturals. Eduard Serrano, doctor en psicologia i coordinador de la unitat de TCA de l’Hospital Sant Joan de Déu, apunta que la genètica explicaria al voltant d’un 70% dels casos, especialment en l’anorèxia nerviosa. Tot i així, “això no vol dir que si la mare ha patit una anorèxia el fill o la filla desenvolupi el mateix trastorn tant sí com no”. També hi ha factors psicològics “de la personalitat de l’individu, amb trets relacionats amb l’autoexigència, l’obsessivitat, la baixa autoestima o el perfeccionisme”.
Finalment, prossegueix Serrano, hi ha un conjunt de factors socioculturals, “com els models estètics o els ideals de bellesa basats en l’extrema primesa i la influència de la moda, dels mitjans de comunicació i, últimament i sobretot en els adolescents, també de les xarxes socials, especialment Instagram i TikTok, que estan basades en la imatge i, per tant, amplifiquen i difonen aquest model estètic i fomenten les comparacions entre els cossos, amb l’agreujament que molts cops les imatges no són reals, sinó retocades, cosa que fa més difícil l’acceptació del propi cos”. Fent una metàfora, assenyala Serrano, els factors genètics “proporcionen la pistola”, els ambientals “la carreguen” i els esdeveniments vitals estressants (la separació dels pares, la pèrdua d’un amic, una ruptura sentimental o, com en el cas de la Maria, l’assetjament a l’escola) “fan que es dispari el gatell”.
Per al coordinador de la unitat de TCA de Sant Joan de Déu, el que és més important és entendre que un TCA “no és cap elecció que faci la persona, sinó una malaltia”. Hi ha símptomes, continua, que es comparteixen amb la població de risc, com el fet que, a Barcelona, un 63% de les noies i un 55% dels nois no s’agradin, però després la suma de factors fa que aquest TCA cristal·litzi. “La persona no vol estar malalta, potser ha modificat la dieta per veure’s millor o intentar encaixar i se li ha descontrolat”, diu Serrano, que alerta que, tot i tractar-se de malalties d’origen mental, tenen moltes conseqüències físiques, com la desnutrició i l’afectament dels òrgans vitals. En aquest sentit, subratlla, hi ha un pronòstic més bo “quan es fa un diagnòstic precoç, quan s’inicia un tractament especialitzat de seguida i quan la família també s’hi involucra des del principi”.
Negació del problema
A casa, la Maria no havia dit mai res del que li passava, però el seu caràcter va canviar radicalment. Els canvis físics també van començar a fer-se evidents. “Vaig començar una època d’exàmens i no tenia capacitat per rendir. Físicament estava esgotada”, explica. Un dia a l’escola va esclatar tot i va explicar-l'hi a una professora, però de manera superficial. “Li vaig dir que no estava menjant i que, de tant en tant, vomitava”, recorda. També li va demanar que no ho expliqués als seus pares, que ella mateixa els hi explicaria. “Aquella mateixa tarda els hi vaig deixar anar als pares; els vaig explicar que no tenia una bona relació amb el menjar, però no el perquè”, matisa.
Uns dies després, la Maria i la seva mare, l’Anna, van anar de compres. Quan l'Anna veure la seva filla sense roba al provador –cosa que feia temps que no passava–, va ser conscient de tot. Poc després, l’Anna va portar la seva filla a una primera visita mèdica, on la van diagnosticar de bulímia. “Recordo dir-li al metge que no, que s’havia equivocat. Aquell dia no el vaig voler escoltar. No vaig voler saber què era la bulímia. Estava molt enfadada amb la meva mare per haver-me portat al metge i amb aquell metge, perquè deia que s’estava inventant coses”, apunta la Maria, que aleshores, amb 13 anys, ho veia tot plegat “com un joc, un terreny que estava temptejant”. La Maria no era conscient d’estar malalta, no havia sentit mai a parlar dels TCA i no sabia què eren l’anorèxia i la bulímia. “No li vaig donar la importància que li hauria d'haver donat”, reconeix ara.
Serrano corrobora que el pacient no té consciència del problema “i, per tant, no té motivació ni pel tractament ni pel canvi”. A l’adolescent el porta la família. “Ell o ella no veu problemes en els símptomes nuclears, pensa que controla i que ha canviat la seva dieta per salut, no és conscient de la gravetat de la desnutrició”, afegeix. Els professionals que s’hi dediquen ja saben que és una característica del trastorn, i ho treballen amb la família. Amb el pacient, explica, “cal abordar algun altre símptoma, com poden ser la tristesa, la irritabilitat, les dificultats per dormir o els problemes amb la família, per establir un vincle, aconseguir que hi hagi una aliança terapèutica i iniciar un procés de canvi”.
Enganyar la família
La Maria recorda com un dia la seva mare li va dir que el diumenge d’aquella setmana farien una visita a l’hospital. El dia abans, a casa, va organitzar-se un dinar familiar. “Jo notava que la família en certa manera s’estava acomiadant de mi, però no podien dir-me adeu, esclar. Els meus titets em feien abraçades i jo no entenia res. Fins que vaig deduir que l’endemà m’ingressarien a algun lloc... I així va ser. Diumenge vam anar a urgències i ja em vaig quedar ingressada”, explica la jove, que arran de la malaltia ha arribat a estar tres mesos sense sortir del llit. “La gent pensa que un TCA només implica que la persona deixa de menjar, però implica molt més: jo vaig tenir molts problemes a nivell orgànic”, diu. Les analítiques així ho demostraven, per a sorpresa del pare, Àlex Crivillé, que avui dia reconeix que, fins a aquell moment, la Maria els havia aconseguit enganyar a tots.
Ella, recorda el seu pare, menjava, però d’una manera molt golafre. Després no menjava o no s’acabava el menjar i, a les tardes, menjava d'una manera molt compulsiva i després desapareixia. “Es posava música al lavabo i quan picàvem a la porta i la cridàvem no responia”, apunta. Per a l’Àlex i l’Anna va ser molt difícil detectar la bulímia de la Maria. “Jo la veia bé –apunta ell–. L’aspecte sí que era una mica pàl·lid, però jo recordo que abans de l’ingrés vam estar jugant a ping-pong, i vaig sorprendre’m molt quan, amb els resultats de l’analítica a la mà, ens van dir que se l’havia d’ingressar urgentment.”
La Maria els explicava que tenia un monstre al cap que li deia què havia de fer, com ara vomitar, i que era superior a ella. Afirma que associava la seva malaltia amb la imatge de la Barbie –rosa, alta i prima–, la qual representava el seu ideal de bellesa. La jove també apunta que, quan la malaltia es va apoderar tant d’ella, la mentida sempre anava per davant. “Ara hi penso i crec que va arribar un punt que em creia les meves pròpies mentides”, diu. Durant l’ingrés al centre de dia, al tornar els dilluns després de passar el cap de setmana a casa, defensava haver-se portat d’allò més bé. “La realitat era que havia estat tota l'estona fent el que m'havia dit el cap”, afegeix.
El coordinador de la unitat de TCA de l’Hospital Sant Joan de Déu, Eduard Serrano, explica que la família és molt important com a agent de prevenció. “El que han de fer, sobretot, és potenciar l’autoestima dels fills. L'han de deslligar de l’aparença física i centrar-se en la personalitat, els valors, les habilitats i les fites acadèmiques, esportives...”, explica, així com afavorir aquesta autoimatge corporal positiva i ser models, la qual cosa passa per “no fer comentaris dels cossos, ni opinar, ni criticar... Tant dels cossos dels fills com dels altres”. També cal promoure hàbits d’estil de vida saludables i hàbits alimentaris saludables, i si els pares, per exemple, han de fer dieta, “posar el focus en la salut i no en l’estètica”. S’ha d’evitar, tanmateix, fer comentaris despectius del propi cos, cosa que influeix sobretot en les noies. Per acabar, recomana el psicòleg, “cal ajudar-los a desenvolupar un sentit crític de les xarxes socials i de la vida meravellosa i irreal que ajuden a difondre, i fomentar la comunicació a casa perquè els infants i adolescents tinguin la confiança i la seguretat per explicar què els preocupa i així, si cal, poder intervenir”.
Tractament ambulatori, l’opció majoritària
Just després d’ingressar a la unitat de TCA de l’hospital, el metge va preguntar a la Maria si no tenia ganes de plorar, i ella va respondre-li que no ploraria “per aquestes ximpleries”. En aquell moment, la Maria “era una nena de 13 anys enfadada perquè l’havien tancat en una habitació sense entendre per què”. En aquell primer ingrés, que va durar tres mesos, “tenia la sort”, assenyala, que els pares anaven a veure-la un parell de cops al dia. Després va continuar el tractament al centre de dia, on passava el dia i feia els àpats principals i les teràpies individuals i en grup. A la tarda tornava cap a casa per passar-hi la nit. “Jo no acabava d’estar bé, no vaig acabar el tractament, així que van haver-me de tornar a ingressar”, recorda.
Aquell ingrés va ser totalment diferent, amb companyes que estaven passant el mateix que ella. “Jo veia casos molt greus, però per a mi el meu no ho era. N’ets conscient quan van passant els anys i vas recordant tot el procés”, destaca. Els primers dies no va veure els pares i, després, quan els va començar a veure molt progressivament, va arribar la covid i va quedar-se allà confinada. No va poder veure la família fins gairebé dos mesos després. “Mai vaig pensar que em podria morir pel TCA”, reconeix ara, gairebé cinc anys després i ja recuperada.
El cas de la Maria, que en primera instància va haver de ser ingressada a l’hospital, no és el més habitual. El que determina el dispositiu del tractament és la gravetat del trastorn. L’ideal, apunta Eduard Serrano, és començar a nivell ambulatori, que és l’opció majoritària. Tot i això, subratlla, hi ha uns objectius: “En el cas de l’anorèxia, restaurar un pes i un estat nutricional saludables. En el cas de la bulímia i els afartaments, restaurar el patró de conducta alimentària i l’estat nutricional”. El coordinador de la unitat de TCA de Sant Joan de Déu explica que també cal posar el focus en les conseqüències d’aquests trastorns, “per això l’equip que treballa a la unitat és multidisciplinari: psicologia, psiquiatria, infermeria, treball social, educador social, docent...”
Tot això es treballa en consulta externa, però depenent de la gravetat o de les dificultats de posar-ho en marxa des de casa també hi ha dispositius de major intensitat, com són l’hospital de dia (on el pacient s'està entre un i dos mesos) o, per als casos més greus, l’ingrés hospitalari (amb una estada d’entre dues i tres setmanes). Finalment, la unitat també compta amb un programa de prevenció de recaigudes, “en tant que es tracta d’una malaltia en què, un cop restaurats i normalitzats la dieta i uns paràmetres mèdics, davant de factors d'estrès poden fer-se passos enrere”. En aquest sentit, conclou el seu coordinador, “cal continuar visitant el pacient almenys un any per assegurar-se que disposa de totes les eines per no recaure”.
Un cop assoleixen la majoria d’edat, els adolescents afectats d’un trastorn de la conducta alimentària arriben a la unitat de TCA de l’Hospital de Sant Pau. Una mica abans, apunta la doctora Mar Carceller, responsable de la unitat de TCA del servei de psiquiatria de l’hospital, “des de les unitats de conducta alimentària d’infantil ja se’ls fa la derivació perquè els coneguin i, posteriorment, si cal es fa el trasllat”. La transició, explica, és un procés que angoixa els familiars del pacient, ja que en aquest nou escenari es treballa des de l’autonomia i des de la decisió voluntària del pacient, mentre que a les unitats pediàtriques són els pares els que decideixen si el pacient fa el tractament o no. “Nosaltres això no ho podem fer, perquè ja són adults i, per tant, decideixen ells, i hem de treballar amb la motivació del pacient per voler fer el tractament”, assenyala Carceller. Tot i la inseguretat inicial que això desperta en els progenitors, la psiquiatra destaca que, “quan és el mateix pacient qui agafa les regnes del seu tractament, els resultats són molt millors i més continuats en el temps”. A parer de Carceller, el fet de compartir teràpia amb persones adultes és un guany, “ja que veuen com pot progressar un TCA i com pot afectar a la vida en diverses etapes, cosa que quan ets més petit no passa perquè no tens plantejaments a llarg termini ni tempteges com t’afectarà familiarment, en els estudis o en la vida en parella”. Formar part d’un grup heterogeni, en aquest sentit, també “pot esdevenir un factor motivador a l’hora de fer el tractament”.