Mireia Montaña Blasco: "Prohibir les xarxes és molt més econòmic que educar"

Barcelona¿Com ha de ser la relació entre els progenitors i els seus fills quan aquests últims comencen a endinsar-se al món de les xarxes socials?, ¿com funcionen els algoritmes?, ¿quines mesures de seguretat han de prendre famílies i infants? o ¿quines línies vermelles no es poden passar per garantir-ne una bona gestió? Una finestra a la butxaca (Editorial Mediterrània) és un conte familiar, finançat pel ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, que dona resposta a tots aquests dubtes. El conte neix de tres anys d'investigació per part de les doctores en comunicació Mireia Montaña Blasco, de la UOC, i de Mònika Jiménez-Morales, de la UPF, sobre quin ús fan de les xarxes socials els joves. En la investigació hi han participat més de 1.000 adolescents d'entre 12 i 18 anys que han explicat com utilitzen xarxes com TikTok i quines són les seves conseqüències.

El llibre parteix d’una família que inicialment sembla que tingui uns límits establerts pel que fa a l'ús de pantalles. Aquests límits, però, en realitat acaben sent molt més laxos fins al punt que les pantalles es converteixen en un element important en el seu dia a dia. ¿Aquesta exageració és buscada o és una situació habitual?

— És una situació habitual. De fet, només cal anar a un restaurant per veure nens o nenes de dos o tres anys amb una pantalla perquè els pares puguin dinar tranquils. És una manera de tenir-los entretinguts sense valorar l'impacte que això pot tenir en les criatures. A més a més, estadísticament hem detectat que a partir dels 10 anys molts infants ja tenen mòbil i els seus pares moltes vegades no controlen què estan fent els seus fills. Molts d'ells es creuen que posen límits, però només són quantitatius, com per exemple utilitzar el mòbil un màxim de mitja hora. El problema és que no controlen què estan fent els seus fills durant aquells 30 minuts, quins tipus de continguts estan consumint, què els hi surt o si interactuen amb terceres persones que no coneixen.

¿Els adults som part del problema? ¿Estem exigint als fills un ús del mòbil que nosaltres no fem?

— Si volem que els fills en facin un ús sa, que no els perjudiqui –perquè els mòbils no són ni bons ni dolents–, nosaltres hem de fer el mateix. No podem estar a taula pendents dels whatsapps o de respondre al nostre cap mentre estem dinant.

Què hem de controlar els pares quan els fills estan amb el mòbil?

— El que hem vist durant el projecte que estem fent és que les xarxes el que fan és estereotipar molt els continguts: les noies han de ser guapes, una mica passives, etc. i els nois esportistes, emprenedors... Són rols d'un masclisme tradicional de gènere. El problema és que això joves de 16 o 18 anys ho veuen normal, ho estan interioritzant perquè TikTok és la seva realitat i aquesta realitat, a més, s'està potenciant a través de l'algoritme. Davant d'aquesta situació, està clar que s'ha de fer molta feina abans que els joves tinguin mòbil.

Quin és el risc més infravalorat per les famílies?

— Que les noies corren més risc que els nois perquè són a qui costa més deixar el mòbil. Durant la investigació els joves ens explicaven que quan a TikTok els sortia l'alerta que ja portaven dues hores utilitzant la xarxa, els nois eren capaços de desconnectar i qüestionar-se per què perdien el temps amb ximpleries, quan podrien estar amb els meus amics xerrant, jugant o fent el que sigui. En canvi, les noies reconeixien que, tot i que el contingut no era bo per a elles perquè els estava afectant l'autoestima, no sabien desenganxar-se'n.

Quan es considera que es fa un ús nociu de les xarxes, encara que ja ho hàgim normalitzat?

— El que hem vist, creuant variables de benestar emocional, amb l'ús de xarxes i de mòbils, és que és nociu a partir d'estar dues hores enganxat a TikTok. En la investigació un 25% de les noies hi estaven més de dues hores al dia i hem vist que és perjudicial per al seu benestar digital.

Un aspecte que sovint oblidem i que s'explica al llibre és el pes dels algoritmes. Els algoritmes estan educant els adolescents en paral·lel amb les famílies i l'escola?

— El que estan fent els algoritmes és, com dèiem, potenciar els rols de gènere: les noies han d'estar tot el dia posant-se guapes i els nois han de ser forts o extravertits. El dubte és que des del punt de vista de les famílies no sé fins a quin punt són crítiques amb aquests continguts, tenint en compte que prioritzen l'estona que els seus fills estan a les xarxes en lloc dels continguts que consumeixen.

¿Carreguem poca part de responsabilitat a les empreses tecnològiques?

— Aquest llibre també neix una mica d'això, d'intentar ser una eina per ajudar les famílies. Intentem, a partir de recerca científica en què s'evidencia el mal que estan fent les xarxes als joves, fer de lobi per demanar que a les empreses tecnològiques es facin auditories més sovint. No pot ser que TikTok només faci una auditoria un cop l'any ni tampoc pot ser com es fa l'auditoria de l'algoritme: es mira que no hi hagi continguts violents, però potser aquests rols tradicionals que potencia també és un tipus de violència de gènere, i això no s'està analitzant.

Alguns països, com Austràlia o ara Espanya, ja estan demanant controls més durs per a aquestes empreses tecnològiques. Fins i tot Europa ahir al vespre va anunciar que vol prohibir l'ús de les xarxes abans dels 16 anys a tot el continent. Serveix d'alguna cosa?

— Són grans empreses amb molt de poder. A Austràlia, que ja ha limitat l'edat, estem veient que els joves fan trampes, que fan veure que es connecten des d'un altre país per accedir-hi. És molt i molt difícil que puguem garantir que realment no es connectin abans de certa edat. Igualment, la nostra conclusió, a través de tot el que hem vist al projecte, és que tampoc hi ha una edat màgica. Als 16 anys o als 18 un jove no està capacitat automàticament per enfrontar-se a una realitat digital que, fins ara, no ha vist. Més que establir una edat, creiem que el que hem de fer és donar-los eines perquè siguin competents a nivell digital perquè sàpiguen afrontar el que estan veient; que siguin capaços de tenir pensament crític, de veure si allò està fet amb intel·ligència artificial; si és una fake news, que busquin contrastar fonts; si veuen que alguna cosa els està fent mal, que se n'allunyin o que ho comentin a casa amb els seus familiars.

¿Prohibir les xarxes és educar o és rendir-se?

— Prohibir és molt més econòmic que educar. Educar és feina, és plantejar-se "¿Això com es treballa a les escoles?" o "¿Quines eines s'han de donar a les famílies?" Perquè les famílies han de saber aquestes competències digitals, s'han de posar al dia, no poden deixar tota la responsabilitat a les escoles.

A quina edat poden començar a entendre aquest món digital, els infants?

— No hi ha una edat màgica, però com més aviat millor perquè la realitat digital és aquí, i més tenint en compte que els 10 anys és l'edat en què molts nens comencen a tenir mòbil. Si fem un paral·lelisme, tu pots conduir a partir dels 18 anys, però primer t'has de formar. No et donen les claus d'un cotxe i el dia que en fas 18 et diuen "Condueix", perquè tindries un accident. Doncs aquí també s'ha de fer aquesta feina; pots tenir accés a les xarxes, però abans has de ser competent digitalment.

Quines pautes realistes poden aplicar les famílies sense caure en la prohibició total?

— Primer, que comparteixin totes les contrasenyes amb els pares, per si mai volen entrar i supervisar; que no parlin amb tercers que coneixen: si tu no deixes al teu fill que vagi pel carrer i comenci a parlar amb tothom, quan està a l'habitació amb el mòbil tampoc pot parlar amb gent que no coneix. També han de tenir capacitat crítica, comentar notícies, dir "Escolta, això que has vist, tu creus que és veritat?" Alhora, cal treballar tot el que és fake news, titulars cridaners; en definitiva, que els ensenyin a pensar més enllà, que no es creguin tot el que veuen.