Núria Busquet Molist: "Quan la por que es morís ha anat perdent força he pogut obrir-me més a la meva filla"

BarcelonaLa meva filla està estable però no curada. Està en un moment en què la seva vida no corre perill, però el TCA –trastorn de la conducta alimentària– encara té molt força, i passa temporades en què conviure-hi se li fa complicat.

Al llibre escriu "deixaré de ser el concepte: la mare de la nena malalta", però és difícil no començar l'entrevista sent justament la mare de la nena malalta.

— Ho accepto amb humilitat i agraïment per l’oportunitat que tinc de parlar-ne. Però el llibre no deixa de ser una rebel·lió per deixar de ser precisament això. No és un assaig sobre l’anorèxia. És la meva experiència amb l’anorèxia de la meva filla. Però, per damunt de tot, la intenció en tot moment ha estat crear una obra literària.

La seva filla també es pot convertir en un altre concepte: "la noia de la mare que ha escrit un llibre".

— El llibre també és un intent que ella deixi de ser “la nena malalta” i passi a ser una persona real que pateix. Simbòlicament, li agafo la mà i li dic: “soc aquí, no tinguis por, ja ho entenc, tranquil·la, no et jutjo, t’acompanyo”. Són coses que elles necessiten sentir i que no senten mai, i són coses que també necessitem sentir les mares de les malaltes.

Una altra frase que esgarrifa: "no es vol morir: es vol perfeccionar".

— La perfecció és molt tranquil·litzadora. L’anorèxia és la malaltia del control. Quan ets perfecta, pots deixar de lluitar. El problema és que és una perfecció que no arriba mai, perquè el cervell les enganya i els fa creure que mai no són prou perfectes. Per això no poden deixar d’aprimar-se. I així, en bucle...

És aterridor.

— És tenir el cap segrestat i no poder-lo parar. I que tothom cregui que ets una nena superficial que només vol aprimar-se. La força que ha de tenir una persona que vol superar un trastorn mental com aquest és gairebé sobrehumana, perquè la lluita és contra un mateix i no és una simple qüestió de voluntat. I, a més, costa molt que t’entenguin.

"Hi havia dues malaltes, la meva filla i jo". Què l'alleugereix?

— En els moments més terribles de la vida, l’art és el consol dels solitaris i dels que pateixen. Et sents molt menys sol quan veus que ets tan humana com els altres. Només l’art fa forat a la cuirassa, perquè quan crees amb l’ànima, el que en resulta va intrínsecament unit a la vulnerabilitat, i ens fa tanta por, ser els únics vulnerables... L’art és un eco del pinyol intrínsec que compartim tots els humans. Per això és necessari i per això l’odien tant els que volen separar-nos els uns dels altres.

"T'odio. M'ho diu cada vegada i procuro no escoltar-la". "Quan ja no vulgui morir-se, potser em perdonarà". Com és ara, la seva relació?

— La relació és prou bona. Hem parlat molt els últims anys. Quan la por que es morís o que empitjorés ha anat perdent força, he pogut obrir-me més a ella i ha anat desapareixent la desconfiança. La seva, per no poder refiar-se de mi ni de la meva capacitat d’entendre-la i acompanyar-la, i la meva, que el trastorn m’enganyi a mi també.

També té dos fills més.

— Són els grans oblidats, els danys col·laterals. Un TCA és una bomba nuclear en una família. Ells ho entenen, perquè estimen la seva germana, però és una lluita d’anys, cansada i difícil d’entendre. Costa explicar que no és que no es vulgui curar, “és que encara no pot o no sap voler curar-se”. No van perdre només una germana, sinó també una mare. Han patit molt. Confio que el patiment els farà més forts, més humans i més comprensius. És l’únic que em consola.

Té sentit, el patiment?

— El patiment expandeix l’experiència humana. És una putada patir, i tampoc caldria. Però en un món com el que vivim ara, el patiment ens permet apreciar la meravella que és estar vius, ser més humans, sentir més compassió i bondat.

Què l'admira, de l'Oriol i l'Emma?

— Sovint diuen que n’estan farts, però no s’adonen que enfadant-se i preocupant-se quan la veuen lluitant amb el menjar demostren que l’estimen de veritat. Són els meus herois, però ho he de dir amb la boca petita, perquè tots els pares d’adolescents sabem que dir a un fill de 15 anys qualsevol cosa amable o amorosa en públic és un motiu suficient perquè et deixi de parlar.