¿Teniu a casa canalla apassionada pel món dels dinosaures? Doncs potser que els porteu a veure la nova exposició de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran (XMTLLA). Es tracta de la mostra Què tenim sota els peus? 550 milions d’anys d’evolució a Ponent i el Pirineu, que aquests dies s'exhibeix al Museu de la Noguera, on es podrà veure fins al 27 de febrer, quan començarà un itinerari de dos anys per la resta dels museus de la XMTLLA.
L’exposició fa un recorregut per 550 milions d'anys de vida a la Terra a través de 120 roques i fòssils recollits en 22 localitats de Ponent i el Pirineu i de les reconstruccions de cinc animals ja extingits, tot plegat acompanyat per una detallada informació sobre les edats de cada fòssil, les peculiaritats de cadascun dels paisatges i, finalment, la seva distribució per períodes geològics.
De fet, la varietat de roques i restes paleontològiques i la seva disparitat d’edats resulten difícils d’explicar en un territori tan petit com les terres de Lleida i Aran, on alhora hi ha concentrada bona part de la història del nostre món. Així, doncs, l’exposició mostra els fòssils de Ponent i el Pirineu recollits per diferents institucions científiques i per aficionats, una pràctica que avui dia està regulada per garantir la seva conservació. Entre d’altres, han centrat l’interès dels primers visitants la reproducció de cinc animals ja extingits, com un rèptil marí únic a Catalunya localitzat a Alòs de Balaguer i el dinosaure més antic que va habitar les terres de Lleida fa 270 milions d’anys, a més de 120 fòssils i roques. A més, en el si de la mostra es fa un especial esment de la tasca dels pioners, persones com Lluís Marià Vidal, Francesc Clua, Martí Madern, Lluís Ferrer, Manuel Riu, Josep Duró, Maria Lourdes Casanovas, Josep Vicenç Santantafé o Antoni Lacasa, que van tenir la sensibilitat de preservar-los de cara a un futur que ja és aquí, amb l’objectiu que tot el territori hi sigui representat, des de les col·leccions paleontològiques d’alguns dels museus que formen part de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran fins a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), passant per diverses institucions d’àmbit local i nacional que han aportat més fòssils de Ponent i el Pirineu. Els paleontòlegs Rodrigo Gaete, comissari de l’exposició, i Àngel Galobart, director del Museu de la Conca Dellà (Isona) i investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, han estat els encarregats de dirigir la recerca, en què la Xarxa ha treballat des del 2017.
Què hi trobem de tot allò que ja no es pot trobar?
- El fòssil més antic, que té 440 milions d’anys, trobat al Port del Cantó, al Pallars Sobirà.
- La roca més antiga, que té 550 milions d’anys, provinent del Pirineu Axial.
- La reproducció d’un dimetrodont, un dels rèptils més antics que va habitar les terres de Lleida, ara fa 270 milions d’anys.
- La reproducció de l’ictiosaure d’Alòs de Balaguer, un rèptil del Juràssic (fa 150 milions d’anys) extraordinàriament adaptat al medi marí, fins al punt de mostrar una sorprenent semblança amb els dofins. El fet que rèptils i mamífers acabin evolucionant en formes similars als peixos demostra com el medi influeix en la forma d’animals i plantes.
- La Montsechia, l’ancestre de totes les plantes amb flor, de fa 125 milions d’anys, i que pren el seu nom del Montsec.
- Que els dinosaures es troben molt ben representats a Catalunya, gràcies als jaciments del Pirineu, i que, a més, les espècies descrites en aquest jaciments van ser les últimes que van viure just abans de la seva extinció, fa 66 milions d’anys.
Viatge per 550 milions d’anys a Ponent i Pirineu
El viatge de l’exposició Què tenim sota els peus? 550 milions d’any d’evolució a Ponent i el Pirineu comença amb mostres de les roques més antigues, que ens acosten als 550 milions d’anys del títol i que provenen dels cims i les valls del Pirineu. Els fòssils més antics corresponen a organismes que van viure en els mars Silurians i Ordovicians (fa uns 450 milions d’anys), quan tot el territori lleidatà estava submergit.
A finals de l’era Paleozoica, tots els continents es van unir en un gran supercontinent i es va aixecar una gran serralada per l’actual centre d’Europa i nord d’Àfrica. Les roques que trobem al cor del Pirineu van formar part d’aquesta antiga serralada. De l’època del gran supercontinent trobem les excepcionals petjades que van deixar rèptils i amfibis de fa uns 275 milions d’anys, en les terres roies que s’estenen per l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. Va ser a finals d’aquest període, el Permià, quan la més gran extinció en massa gairebé va fer desaparèixer tot rastre de vida a la Terra. Afortunadament, en el següent període, el Triàsic (el qual ja forma part del Mesozoic), la vida es va recuperar lentament i obrí la porta a noves formes de vida com els mamífers, els cocodrils, les tortugues i els dinosaures.
Durant bona part del regne dels dinosaures (des de fa uns 210 milions d'anys fins a fa 66 milions), les terres de Ponent tornaven a estar sota l’aigua, mentre que el Pirineu ni tan sols existia. Els mars del Juràssic ens han proveït d’una bona col·lecció d’invertebrats com ara els mol·luscos o els coralls i també alguna sorpresa, com les restes d’un rèptil marí, únic a Catalunya, l’ictiosaure d’Alòs de Balaguer.
Durant bona part del següent període, el Cretaci, el mar encara s’estenia per bona part de Lleida, però l’evolució que pateix la vida a la Terra fa que les espècies marines siguin diferents de les del Juràssic. No obstant això, algunes zones no estaven submergides i han conservat un excepcional registre de vida en els boscos i paisatges propers a uns llacs del Cretaci inferior (fa 125 milions d’anys). Els sediments d’aquests llacs es troben, avui dia, a les parts altes del Montsec de Meià, i s'hi han recuperat més de 170 espècies d’insectes, crustacis, vertebrats i plantes en el que és un del jaciments més importats del món d'aquest període: les calcàries litogràfiques de Meià, a la Noguera.
A finals del període Cretaci es va produir una nova extinció en massa, aquest cop ocasionada per l’impacte d’un meteorit sobre la superfície de la Terra. L’impacte va tenir lloc al que avui en dia és Mèxic, però d’aquell moment a les nostres terres, i més concretament a les comarques de l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i la Noguera, trobem un excepcional registre fòssil amb restes dels últims dinosaures que van viure a Europa. També va ser a finals del Cretaci que es va iniciar l’aixecament de l’actual serralada pirinenca.
Tal com ha passat amb totes les extincions que han tingut lloc a la Terra, la vida es va obrir pas altre cop, amb noves oportunitats per a un grup de vertebrats, els mamífers, que estaven esperant el seu moment a l’ombra dels grans dinosaures. L’evolució dels mamífers serà lenta però constant, i les comarques del Pallars Jussà, la Segarra, l’Urgell, el Segrià o l’Alt Urgell ens han proporcionat nombrosos jaciments on trobem estranyes formes de mamífers, així com altres vertebrats i una rica flora. Primats, rinoceronts, cocodrils o tortugues vivien relativament a prop del mar de l’Eocè (fa uns 35 milions d’anys), que ens mostra els seus habitants en fòssils trobats al Solsonès.
Finalment, arribem a l’actualitat, un moment que ens pot semblar dominat pels humans, però si hem anat veient els impressionants canvis que s’han produït durant els últims 550 milions d’anys de vida a la Terra, ens adonarem de la fragilitat dels nostres ecosistemes i de com les forces de la natura han anat modelant paisatges i continents.
Trobareu tota la informació pràctica de l'exposició aquí.