GEMMA CASTANYER

Xiiit... No cal cridar

Els nens no criden perquè siguin nens sinó perquè imiten el comportament dels adults. Parlar-los sense excitar-nos ens ajudarà a fer que rebaixin el to de veu

Xiiit... No cal cridar / FOTO: GETTY IMAGES GETTY Zoom

Imaginem que sortim un matí a fer una volta pel parc. No veiem a ningú però de seguida ens adonem que a prop hi ha un grup de nens jugant. Per què? Doncs perquè sentim els seus crits a una llarga distància. Cridar -ja sigui a casa, a l'escola, al carrer, a una festa, amb un grup d'amics- forma part de la nostra cultura i de la nostra manera de comportar-nos. Per què? Per què es tendeix més a cridar que no a parlar? I per què els més petits acostumen a elevar el to de veu quan necessiten comunicar-se? És per educació? Per mimetisme? Per cridar l'atenció?

La resposta, segons la doctora en psicologia i directora de la fundació Presme, Rosa Sellarès, és simple: "Perquè els hi ensenyem i els hi permetem! -afirma-. Els nens no criden perquè siguin nens sinó perquè imiten el que els adults reproduïm en el nostre fer diari. Cridar té a veure amb una falta de respecte vers el nostre interlocutor: si cridem ens sentim més forts per imposar el nostre punt de vista. En altres societats el respecte a l'altre està molt consolidat però aquí la tolerància al soroll és escandalosa i té a veure amb una manca de solidaritat cap a la persona que tenim al davant", explica.

Francesc Torralba, doctor en filosofia i professor de la Universitat Ramon Llull, afegeix que als països llatins tenim tendència a "ser més expressius en el terreny gestual i en l'ús d'hipèrboles o exageracions", però que el fet que els infants cridin per costum "no té a veure amb una predisposició genètica sinó al fet de reproduir mimèticament els patrons de conducta que veuen a casa, a taula, als restaurants, a la comunitat de veïns o a la televisió", explica.

Educar amb respecte

L'Escola Josep Maria de Segarra, ubicada al barri de Gràcia de Barcelona, té una llarga tradició en l'educació del silenci i el respecte per l'altre: "Ja des de ben petits treballem el diàleg a l'aula. Ho fem a partir d'una rotllana en la qual cada nen pot parlar si prèviament demana el torn de paraula. La resta ha d'atendre en silenci", explica Àngels Cases, directora del centre.

Quan ja són una mica més grans el to de veu es treballa a partir de la lectura: "Els més grans llegeixen contes als petits i ho fan en veu alta per aprendre a controlar el volum i els punts d'inflexió. Poden llegir a volum 0, 1, 2, 3, 4 i així fins a pràcticament cridar. Aquest exercici ens serveix com a recurs a l'aula. Si un alumne parla cridant l'aturem i li diem: «I si rebaixes el to a volum 0?»", explica.

Com al centre Josep Maria de Segarra, l'Escola Garbí Pere Vergés de Badalona treballa l'hàbit d'escoltar i parlar en totes les etapes educatives, amb més èmfasi a infantil: "Utilitzem eines com l'entonació, la mirada i el gest. Ells ens imiten i així no ens cal cridar", diu Pilar Tortajada, coordinadora d'educació infantil del centre. "Quan expliquem un conte ho fem recreant un ambient de misteri. O quan ens desplacem imitem personatges silenciosos -com les formigues-. Així de mica en mica el que comença sent un joc acaba convertint-se en un hàbit", afegeix.

L'actitud a casa

Malgrat que l'escola adopti un paper rellevant, el paper fonamental hauria de recaure en l'entorn familiar i en l'actitud dels pares: "Un crit mai no hauria de ser rebatut amb un altre crit", diu Rosa Sellarès. "Perquè el nostre fill entengui que quan crida està ferint la persona que té al davant primer ha d'haver estat escoltat i respectat. Si no, poca cosa hi podem fer", afegeix. Per resoldre un conflicte cal que els pares controlin l'angoixa, respirin fondo i mirin de posar paraules al problema que hi ha hagut: "Si el nen crida, està enfadat i plora no podem posar-nos al seu nivell. El seu cervell encara és immadur i li costa controlar les emocions, però els adults sí que ho podem fer. Per tant, cal posar un punt de distància al problema, deixar que es calmi, posar-nos a la seva alçada i parlar-hi pausadament. Si nosaltres perdem els papers ell encara ho farà més", afegeix.

I què passa si un nen xiscla per costum, malgrat que l'entorn i el to familiar sigui l'adequat? "Aleshores potser és l'expressió d'alguna angoixa o una demanda que la criatura no sap comunicar d'una altra manera", diu Sellarès. L'arribada d'un germà, per exemple, podria ser un motiu indirecte a aquest tipus de comportament: "Si l'infant té una bona actitud a l'escola i tendeix a fer rebequeries a casa, no ens hauríem de preocupar en excés: quan arriba a l'entorn familiar es relaxa i manifesta el que li ha passat durant el dia. Si, per contra, tant a casa com a l'escola s'enfada, crida i es descontrola caldria estudiar a fons què li està passant", explica.

La doctora en psicologia recorda que l'actitud dels fills també ve donada per un punt de temperament innat de la criatura: "Pot ser que dos germans educats de la mateixa manera tinguin caràcters completament diferents i es comportin de manera oposada. Que un sigui més nerviós amb tendència a excitar-se i l'altre més tranquil i pausat", conclou.

El model finlandès

Laura Rasanen és nascuda a Porvoo, un municipi finlandès pròxim a la capital, Hèlsinki. Fa set anys que viu a Barcelona i actualment és professora d'anglès en una acadèmia de Sant Just Desvern: "Una de les coses que em va sorprendre més quan vaig arribar era que els meus alumnes cridaven! Tenia la sensació que ho estava fent molt malament perquè no els controlava", explica. Poc després es va adonar que no es tractava del seu cas particular sinó d'un problema més genèric.

Considerat un dels millors sistemes educatius del món, el finlandès cultiva l'aprenentatge del to de veu de manera transversal, en qualsevol activitat del dia: "És un tema que teníem molt present a l'hora de dinar. Al menjador hi havia un semàfor que es posava en vermell si el to general era massa elevat", recorda la Laura. Més enllà del descans del migdia, la cridòria a l'aula era poc freqüent: "A classe només érem 20 nens i sempre teníem un professor de reforç per ajudar els alumnes que tenien algun problema. Això, sumat al fet que el respecte al professor era una cosa molt arrelada en nosaltres, provocava que poques vegades ens haguessin de cridar l'atenció perquè parlàvem massa alt", diu.

L'horari escolar finlandès, de 9 a 14 hores del migdia, és un altre dels avantatges que destaca la Laura: "El temps lectiu és de 45 minuts seguit de 15 minuts de pausa per descansar. D'aquesta manera els alumnes poden fer entre cinc i sis estones de pati per poder desconnectar i després tornar a la feina", explica. "A infantil i primària es treballa molt en grup i de manera experimental, i l'alumne és el protagonista del que aprèn. També es dedica molt temps a escoltar històries i contes, i no es comença a llegir fins que els nens fan set anys", diu.

Un altre factor que la Laura considera rellevant és que la majoria de criatures passen tota la tarda amb els pares, "que no arriben tan cansats a casa i poden dedicar hores a jugar i a parlar amb els fills pacientment". També hi ha el fet que els horaris no tenen res a veure amb els nostres: "A les 9 els nens entren a l'escola, a les 11 dinen, pleguen a les 14 i arriben a casa a les 15 aproximadament. La majoria de pares a les 16 ja són a casa i sopen tots a les 17. Després es dedica temps a llegir, fer alguna activitat extraescolar o jugar una mica. I a dormir a quarts de nou", diu. "Aquí els nens es cansen massa. El dia se'ls fa llarg i és normal que arribin esgotats. Si els pares també ho estan allò és una bomba de rellotgeria", afegeix.

Som mediterranis!

El crit no ha de ser un element pejoratiu si es fa quan toca i en un espai adequat: "Quan surten al pati els nens han de cridar, passar-s'ho bé i expressar-se! És una actitud totalment sana!", diu Àngels Cases. "Hem de tenir en compte que, malgrat tot, som un país mediterrani, acostumat a relacionar-nos a l'aire lliure i on l'expressió en veu alta forma part dels nostres costums. Ara bé, hi ha crits i crits i cal saber diferenciar-los", afegeix. Segons la Laura el component climàtic no ha de ser una excusa: "És cert que aquí la gent té més costum de parlar i viure experiències al carrer però més enllà d'això no sé si el problema recau en una qüestió educativa", es pregunta".