"Un 'Tintín' era un regal especial"

Joan Manuel Soldevilla és professor de literatura, especialista en 'Tintín' i pare del Marc i la Miranda, de 18 i 15 anys. Viuen a Figueres. És autor de 'Som i serem (tintinaires)', de l'editorial Acontravent, un assaig rigorós i apassionat que explica per què 'Tintín' va arrelar a Catalunya

Quan era petit, a casa es llegien molts tebeos. Els Bruguera, El Capitán Trueno , El Guerrero del Antifaz , però també còmics francobelgues i el Tintín . El meu pare n'havia llegit molts als 40 i 50 i ens va contagiar la seva afició. Per als nens nascuts als 60 un Tintín era un regal molt especial. Un àlbum t'arribava només en dies assenyalats: quan feies l'aniversari o pel dia de Reis.

I com ha passat aquesta afició als teus fills?

Ells tenen una relació difícil amb el Tintín . Podria dir que, després d'una tasca perseverant, he aconseguit que el detestin. Des de ben petits hem llegit junts tots els àlbums i hem fet una pila de coses relacionades. El Tintín forma part del seu aprenentatge vital. Però arriba un moment, cap als 10 o 12 anys, que veig que rebutgen el Tintin perquè està massa associat al pare. Ara bé, no ho podia fer de cap altra manera, no podia dissimular la meva passió.

Quins us han agradat més?

Ens agradava molt El secret de l'unicorn i El tresor de Rackham el Roig , tot i que trobo que el que agrada més als petits és Tintín al Congo , que és molt animal. I malgrat les moltes les crítiques que ha rebut, és un llibre d'aventures fantàstic. És molt naïf però molt efectiu.

¿Et va pertorbar alguna cosa llegint un Tintín ?

En el meu llibre Som i serem (tintinaires) dedico força espai a parlar del suïcidi. Per exemple, a Hem caminat damunt la Lluna , en tornar a la Terra, l'enginyer Wolff decideix sortir del coet i llançar-se a l'espai per deixar prou oxigen perquè se salvin els altres. Quan ho llegeixes amb deu anys quedes molt sorprès. Encara que no ho veiessis dibuixat, havies d'acceptar que l'home moriria, que s'immolava. I hi surten molts altres suïcidis, tot i que era un tema tabú i més en un còmic per a nens.

Quins altres suïcidis?

A El Lotus Blau el dolent Mitshuhirato es fa l'harakiri. A Tintín al país de l'or negre hi ha el suïcidi d'en Müller, tot i que resulta frustrat perquè la pistola que vol fer servir és falsa, però ell no ho sap. A Tintín al Tibet el capità Haddock queda penjant d'una corda i, veient que Tintín no podrà subjectar-lo, decideix tallar-la i morir, cosa que finalment no passa. Recordo haver-ho llegit amb els meus fills i haver notat la seva perplexitat.

Tintín no té pares.

D'això, de fet, no se'n parla mai. Ni dels seus orígens. Viu sol i feliç. És una mena d'abstracció, és un personatge indefinit, començant per la seva cara. I crec que això és molt agraït per als nens. Els agrada veure un nen tan independent. Ara, a poc a poc, es va creant una família feta a mida, amb el capità Haddock, en Tornasol.

Els tebeos eduquen.

Els tebeos tenen una enorme capacitat hipnòtica d'atrapar als nens. Tenen una capacitat formativa extraordinària, els connecta amb altres realitats. És una lectura molt creativa. Té una narrativa que exigeix una certa maduresa.

N'hi ha que són força cruels.

Tu llegeixes un còmic de Zipi y Zape i hi trobes situacions molt bèsties, reben uns càstigs molt humiliants. I això ho llegeix una criatura i es fa un tip de riure. Un nen que llegeixi Tintín al Congo no es torna racista. Recordo un viatge amb els meus fills en cotxe fins a París en què no van parar de llegir un Zipi y Zape , que els parlava d'una escola rònega, d'un pare brutal. I t'adones que, per a ells, l'escola i el pare són essencialment la mateixa cosa, i que estudiar la llista dels reis gots és el mateix que estudiar les comarques, i que el pare sempre és el mateix: un repressor. I tu intentes ser un pare modern, però, facis el que facis, els teus fills sempre et veuran com Don Pantuflo Zapatillas.