"Te'n surts, però és dur"

"Te'n surts, però és dur" / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

No et puc parlar gaire del fet de ser mare perquè fa poc que va néixer la Lia, però del desig de ser-ne te'n puc parlar molt perquè l'he tingut sempre. Ho he desitjat exageradament. La mare diu que quan era petita i em preguntaven què volia ser de gran, responia que una mama. Moltes nenes ho diuen, però a mi no em va marxar aquest desig i als divuit anava dient que abans dels vint-i-cinc seria mare.

I gairebé te'n surts.

En això de la maternitat he tingut discussions amb els amics. Jo, l'opció de no tenir fills, evidentment que la respecto, i també intento entendre-la, però em costa, perquè crec que hem vingut al món a fer justament això. Ja veus que sóc molt familiar. De fet ja estic pensant de tenir-ne un altre.

Sí?

Ho tinc claríssim. A molts fills únics els sents dir que els hauria agradat tenir un germà. En canvi, els que tenim germans, mai no ens passa pel cap dir que hauríem preferit ser fills únics.

Ben vist.

La vida és curta i ser mare és una experiència que cal viure. Trobo que algunes persones hi pensen massa. Volen pensar molt bé quin és millor moment per tenir fills quan, de fet, és una cosa ben natural. Tu tens fills i, simplement, tires endavant.

Què no t'esperaves?

Del part em va sorprendre la meva reacció, perquè, tenint-ne tantes ganes, i sent una persona que plora de seguida, m'esperava que en faria un drama. I no va ser així. Em vaig quedar com en estat de xoc. Vaig tenir un part molt fàcil, vaig parir en només dues hores. Però quan em van posar la criatura sobre el pit vaig quedar... no ho sé, amb una sensació molt estranya. Fins que no van passar quinze dies o un mes no vaig acabar d'assimilar-ho. Me la mirava i plorava. Era molta alegria, però també desconcert. Tota la vida desitjant viure aquell moment i, quan el vaig viure, uf!, em va agafar com un vertigen. No m'ho esperava.

Alguna lliçó?

A les amigues els dic que la maternitat ha superat totes les meves expectatives, tant les bones com les dolentes, però dir això no és gaire políticament correcte. Quan algú em deia que el començament era dur, jo no és que no el volgués escoltar, però pensava que ja me'n sortiria, i me n'he sortit, esclar, però és dur. Ara la nena ja és més gran i no sento tant aquella sensació de fragilitat. I també hi ha una altra cosa més pràctica.

Quina?

Jo era d'aquelles que, quan naixia algú, de seguida em presentava a la clínica per conèixer la criatura i agafar-la. I sé que ara tot això no ho faré més.

Per què?

Perquè recordo que després del part tot va ser molt atabalador. No parava de venir gent. Tots eren amics i familiars, però l'habitació contínuament era plena i jo només sentia el desig d'estar sola i tranquil·la amb la meva filla. Trobo que hauria d'estar socialment mal vist que la gent anés a la clínica. Ja hi haurà temps d'anar de visita a casa.

Què ha canviat de tu?

Et diuen que la vida et canvia molt i no sé si és ben bé així. A mi m'ha sorprès perquè des de sempre que deia: "Quan sigui mare faré això", "Quan sigui mare faré allò". Donava per fet que ser mare faria canviar alguna cosa dins meu de manera automàtica. I no. En realitat tampoc no canvia res. Sí que t'has d'organitzar de manera diferent, però continues sent la mateixa. A mi no m'ha passat que m'hagi transformat i que ara jo ja sigui d'aquella manera com veia els pares quan era nena, que els veia com si tinguessin poders, que ho sabien tot, que veies claríssimament que ells eren pares en tot. Jo no em veig com eren ells. Jo continuo sent qui era. I no tinc la sensació d'haver adquirit cap poder.