Són arreu. Fins ara actuaven amb una mica de modèstia, però en temps d'aigües remogudes es deixen anar sense miraments. Els podreu reconèixer perquè, com és lògic, no construeixen res, senzillament es limiten a donar cops de peu a tot allò que els sona a la reforma del 92. Si analitzeu el que diuen i escriuen, descobrireu que sobretot els obsessionen tres qüestions. La primera: l'enrenou de la diversitat; tan bé que anàvem quan posàvem en una fila, als catorze anys, els més espavilats i en una altra la resta! La segona: el poc esforç dels alumnes, perquè, d'entrada, els professors són sempre interessants, el problema és que no se'ls escolta. La tercera: que sigui necessari donar sentit al que s'ensenya; al capdavall, tard o d'hora la vida fa veure la importància dels continguts que s'introdueixen a l'aula.
A nosaltres, quan els escoltem o els llegim, ens vénen al cap dues imatges: una trista, l'altra esperançadora. La trista és que aquest intent de bramar contra el constructivisme dóna carnassa a molts mestres i professors que segueixen aferrats a una mentalitat estreta, que consisteix a fer lliçó rere lliçó, fitxa rere fitxa, i convertir els alumnes en receptors passius. L'esperançadora són els equips docents que gosen defensar que el seu paper dins l'aula és ajudar a construir sentit. Ens cal conèixer més a fons què succeeix quan l'aula es converteix en un territori obert a la construcció de singulars punts de vista. Cal ser al costat dels centres que aposten per un alumne amb criteri pel que fa al pensament i amb sensibilitat pel que fa a l'afecte.
