Pares impresentables

Alguns pares d'alumnes són uns impresentables, simplement perquè concertes una entrevista amb ells i no s'hi presenten. Tampoc tenen el detall d'avisar-te. Esclar que en determinats casos hauria estat millor que no haguessin vingut. Per molt que costi de creure, cada vegada més els professors ens trobem amb adults que, en principi, s'haurien de fer responsables dels seus fills, però que disten molt de ser un bon model en què emmirallar-se. L'altre dia, per exemple, vaig confiscar el mòbil d'una alumna que decidia enviar missatges impunement enmig de la meva classe. Mentre creuava l'aula li vaig donar temps de sobres perquè l'amagués i dissimulés. No ho va fer perquè estava tan abstreta que ni em va veure venir. Li vaig demanar que em donés l'aparell i li vaig comunicar que faríem venir la seva mare perquè el recollís. És el protocol que segueix el centre. Doncs la noia s'hi va negar en rodó, cosa que va agreujar la falta. Vaig optar per enviar-la a direcció. La directora li va demanar educadament el mateix que jo, però ella va seguir negant-s'hi amb una bona dosi de fatxenderia. Al final la tutora va haver de trucar a la mare i quedar amb ella. Després d'això, la nena va demanar-me disculpes i se li va tornar el mòbil.

Exemple

Quan va arribar la mare es va aprofitar la seva presència per recordar-li que no tenia al dia els pagaments de material i sortides. Sumant-ho tot, eren més de 150 euros, si fa no fa el que valia l'aparell que tant divertia la seva filla. La dona no va voler entrar en raons i es va sentir ofesa. Tant, que després de menysprear tot el personal docent va donar un cop de porta i va afirmar amb orgull que si la seva nena tenia un mòbil d'aquell valor era perquè se'l mereixia.

És evident que en aquest cas, i en d'altres que he viscut, el fracàs ve de lluny. No és estrany que el departament d'Ensenyament alerti sobre aquest nul sentit de la responsabilitat dels progenitors. Ho afirmo també com a pare, és a dir, sabent que educar demana rigor i credibilitat. He vist massa pares i mares rient les gracietes dels fills, amb aquell atenuant estúpid que "Tots hem sigut adolescents" o que "Jo, a la seva edat, feia el mateix". És això que comentava, que el fracàs ve de lluny i a curt termini té difícil solució. Potser tornar a escolaritzar els pares impresentables.