Neurociències i pedagogia

La pedagogia és una ciència molt voluble -i una mica acomplexada en el present- que li agrada estar a l'aguait de les novetats de prestigi per integrar-les immediatament en el seu discurs, creient que així guanya respectabilitat. No hi ha dubte que avui dia les neurociències en tenen molt, de prestigi, en conseqüència... Però els confessaré un secret: encara que les neurociències són molt dignes de tota lloança, el que es fa passar per neurociències aplicades a l'educació no és de fiar, és un producte tòxic. El que bàsicament ens ofereixen és -com diu el meu admirat Daniel Willingham- soroll científic que acostuma a ser o massa imprecís per fer-ne ús a classe o pedagògicament inútil o directament inexacte (penso en totes les teories sobre les diferències entre els hemisferis cerebrals o en la simpàtica teoria dels estils d'aprenentatge, que tan bona acollida té a casa nostra).

Posaré un exemple molt clar de la dificultat de traduir pedagògicament les aportacions de la neurologia: els neuròlegs ens asseguren que la repetició és bona per memoritzar dades, però si un mestre limita la seva acció educativa a demanar als seus alumnes, un dia rere l'altre, que es llegeixin repetidament la lliçó fins a memoritzar-la, tindrà un problema que no podrà obviar mostrant estudis neurocientífics. Repetir és bo... però la repetició indiscriminada esgota la paciència de qualsevol. El salt de l'interior del cervell al comportament humà convé fer-lo amb la màxima prudència, perquè en cas contrari s'acaba afirmant que les nostres opcions polítiques estan neurològicament determinades. Ja ho veu, president Mas.