Criatures 27/02/2016

Com més grans els fills, més amics dels pares?

A mesura que els fills es fan grans, la relació amb els pares es pot acostar més al que s’entén per amistat, sobretot per la confiança, el respecte i l’estimació. Però mentre els pares prohibeixen, castiguen, limiten i exigeixen, no poden ser amics dels fills

Trinitat Gilbert
5 min
Com més grans  els fills, més amics dels pares?

“Els ho expliquem tot com si fossin els nostres amics”, diuen la Paula (16 anys) i la Mireia (18). “Tot, tot, no, que també hi ha mentides piadoses, que nosaltres enganxem i us les deixem passar”, rebaten els pares, el Xavi Nadal i la Sílvia.

Les filles han quedat sorpreses per les afirmacions dels pares. Riuen. Els pregunten quines mentides són, i per què no els havien dit abans que sabien que mentien. Com que els pares no responen, elles canvien de tema. “Hi ha temes que ens guardem per a la nostra intimitat, perquè pensem que són de la nostra edat, perquè va bé explicar-ho a una amiga i que no tingui més transcendència”, diu la Mireia.

Justament la Mireia és la que confessa que hi ha dies que està malhumorada, pels motius que sigui, i necessita la seva intimitat a casa. És la seva germana petita, la Paula, qui li fa notar que és així.

A part de la comunicació, a tots quatre els agrada compartir activitats junts. Les tres dones de casa esgarrapen temps al temps per anar una tarda a pilates. “Ens agrada molt a totes tres, i ens enforteix mentalment i físicament, esclar”, diu la Sílvia. Amb el pare, i també amb la mare, passegen entre les vinyes de la masia on viuen, Caves Nadal, on el pare elabora vins i caves. “No en bevem però sí que els ensumem i els tastem perquè el pare ens en demana l’opinió”, diuen la Paula i la Mireia.

Sigui com sigui, la Mireia i la Paula consideren que a l’edat que tenen es consideren tan properes als pares com una amistat. “Ara a la nostra edat, sí, malgrat que la mare ens persegueix enviant-nos whatsapps a totes hores preguntant-nos què fem i què deixem de fer”, diuen rient. Malgrat “la persecució” via mòbil, la Paula i la Mireia asseguren que no els molesta, i que saben que és un senyal del caràcter de la mare, patidora de mena. “Sabem que s’amoïna per nosaltres, perquè no ens passi res, mentre que el pare és més tranquil i dorm com un soc”.

ELS PARES, UN MODEL

ELS PARES, UN MODELEl psicòleg Pere Portero, especialista en psicologia clínica, sosté que la paraula amic no és la més adequada en la relació pares-fills, “sobretot durant la llarga etapa de creixement, formació i dependència total dels pares que tenen els fills”. Segons continua Portero, “els pares han de ser un model” dels comportaments que els demanen als fills, un “referent” per transmetre valors i també “un bon coixí on poder-los aixoplugar sempre que ho necessitin”. I tot això “tinguin l’edat que tinguin”. D’aquesta condició, “dir-ne amic no és del tot precís, perquè els amics es trien, i poden deixar de ser-ho per pròpia evolució personal i de la vida”.

DEFINIR L'AMISTAT

DEFINIR L'AMISTAT Per la seva banda, la psicòloga especialitzada en educació infantil Carme Thió de Pol indica que pares i fills poden ser amics, però abans cal definir bé el concepte amistat. “Pares i fills haurien de tenir una relació molt pròxima, basada en la confiança, el respecte i l’estimació. Poden tenir una relació amistosa o amigable, però no poden ser amics per una raó molt senzilla: els pares tenen una responsabilitat educativa respecte als fills, cosa que els amics no tenen”.

Dit amb altres paraules, “la relació d’amic es basa sobretot en la complicitat, en el fet d’estar sempre al costat i a favor de l’amic, en la defensa i ajuda mútues, a explicar-se i compartir intimitats, a poder descarregar sentiments i emocions sense necessitat d’analitzar raons”.

ESTIMA I AUTORITAT

ESTIMA I AUTORITATThió de Pol també sosté que “els fills necessiten l’estima, l’escolta i la confiança dels pares, però també necessiten la seva autoritat, que els ajuda, entre altres coses, a descobrir i interioritzar actituds, valors i normes”, de manera que, mentre “les amistats procuren confort i equilibri emocional, situacions que també donen els progenitors, els pares, a més, han d’acompanyar el fill en el seu procés de desenvolupament i aprenentatge”.

A la Universitat de Barcelona (UB), el director del postgrau en educació emocional, Rafael Bisquerra, distingeix entre el rol de pare o mare i el d’amic. “Cadascú ha d’assumir el seu rol i les seves funcions. Per exemple, els límits que els pares estan obligats a posar als fills no corresponen al rol d’amic. Això no vol dir que no hi hagi d’haver una bona relació d’amistat entre pares i fills, fins al punt de poder compartir moltes experiències a un nivell més profund que si fossin amics. Amb aquest objectiu cal posar límits amb amor”.

¿I com s’aconsegueix l’equilibri entre la confiança com un amic i l’autoritat com un progenitor? “És complex -afirma Bisquerra-, perquè implica no caure en l’autoritarisme o la repressió, però tampoc en la permissivitat o en el «deixeu fer, deixeu passar»”.

Per la seva banda, la mestra i pedagoga Anna Ramis Assens introdueix un altre terme que reivindica enèrgicament. “Pares i fills han de ser família. Per què aquesta moda de ser tots amics? ¿És que no és meravellós ser família? Reivindico el plaer de sentir-nos família. De viure’ns com a pares dels nostres fills, i fills dels nostres pares!”

SENTIT DE COMPROMÍS

SENTIT DE COMPROMÍSDe fet, Ramis subratlla que “els pares tenen la responsabilitat més gran i l’autoritat per prendre les decisions”. Alerta, però, que aquest fet “no els dóna cap poder sobre els fills (entès en vertical) sinó en el sentit de compromís del que té més capacitat per fer-se càrrec de qui en té menys”. Així doncs, segons Anna Ramis, “els pares han de situar-se al nivell d’adults responsables i no poden actuar com fills. De la mateixa manera que als fills no se’ls pot demanar que assumeixin funcions de responsabilitat quan encara no els toca assumir-les”, reflexiona.

Hi afegim encara una consideració més. La de la pedagoga Anna Forés, que assenyala el concepte d’amor incondicional en el vincle paternofilial. És a dir, estimar sense demanar o esperar res a canvi, des del naixement fins a la finitud. Una relació que, per contra, “amb els amics difícilment es pot aconseguir, o en comptades ocasions”.

Aquest fet no evita, però, que “la complicitat es guanyi amb els anys entre pares i fills”. És cert que amb el pas dels anys, i amb el creixement dels fills, “es passa d’una relació més de dependència a un estat més de tu a tu, i a vegades el llindar entre ser pare o amic queda difós. Però sistèmicament -precisa Forés- els pares han de fer de pares, no d’amics, i encara menys els fills han d’exercir de pares”.

Per acabar, la psicòloga Estefania Carreño alerta els pares dels perills i inconvenients de voler i intentar ser amics dels fills: “Si es perden les referències i es confon el paper que han de jugar els pares, després no ens hem d’estranyar si els pares perden l’autoritat quan la necessiten o si quan l’exerceixen la criatura no entén res. Perquè o ets pare o ets amic, i el canvi de rols serà mal entès i mal acceptat pel fill. Potser entendrà que quan fas d’amic l’enganyes perquè ara, que el renyes per alguna cosa, ja no ets tan fantàstic”.

Són figues d’un altre paner, segons Carreño, confondre tenir una bona relació amb els fills amb ser-ne amics. “No ho són perquè hi ha autoritat de pares respecte als fills”. Ara bé, “si la relació ha sigut bona durant la infància i l’adolescència”, quan són adults, l’etapa en què els fills exerceixen la seva vida, és quan sí que es pot dir que pares i fills són amics”.

stats