Mares que em persegueixen
Estic tècnicament de vacances. Virtualment, no. Un dels desavantatges de les noves tecnologies és que mai acabes de desconnectar del tot. Aquests dies tinc la sensació de ser un professor de guàrdia, al servei de l'alumne suspès. Tant és que se'ns hagi fet juliol o agost, que ells segueixen demanant-me coses per e-mail. En realitat, les que em persegueixen són les mares. Aquestes pobres mares coratge que, tot i que no poden redreçar les trajectòries acadèmiques dels seus fills -ni jo tampoc-, ara que el suspens s'ha consumat s'interessen per tot el que ha de fer durant les vacances. He hagut de contestar a uns quants correus escrits per les mares, o de part seva, insistint que donés novament les instruccions per trobar els deures que s'han penjat a la plataforma digital. Aquests no recorden ni les contrasenyes que ells mateixos van canviar.
Arriben tard
El pitjor és que la persecució no acaba aquí. Les mares en qüestió, per raons que se m'escapen, me les he trobat passejant pel carrer, o de compres, i em tornen a treure el tema. No és que em negui a ajudar-les, però al final de la conversa sempre intento recordar que si els seus fills es troben en aquesta situació és perquè no han treballat quan tocava. Un metge, un periodista i, possiblement, un professor tenen el dret de ser-ho sempre, però em molesta que els agafin les presses quan ja és massa tard, o que les mares es preocupin més que els fills per les seves tasques. Una d'aquestes mares que ara em persegueix em va trucar un dia durant el curs per dir-me que marxarien el dijous i el divendres a un conegut parc d'atraccions per celebrar el seu aniversari. El motiu per perdre's les classes era que hi hauria menys gent i seria més barat. Doncs com si es tractés d'una rocambolesca coincidència, l'altre dia vaig anar amb el meu fill al cinema i a la cua de les crispetes hi vaig veure aquest alumne que vaig suspendre, i que es pensava que l'aprovaria. Es pensava que l'aprovaria jo, ja que ell mai va arribar al cinc. És un dels que la seva mare encara m'envia correus. Per un moment vaig estar a punt de cridar-lo, però després el vaig veure tan feliç, carregat amb les crispetes i el refresc enormes, rient i fent broma amb els seus amics, que vaig pensar que no valia la pena amargar-li la festa. Que s'ho trobi al setembre.
