EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

L’uniforme

Quan li vam fer saber, la cara va ser tot un poema. “M’esteu dient que marxem a viure a Anglaterra un any sencer? És broma, oi? I els avis? I els cosins?” Sort que, com que ja ens ho vèiem venir, ens vam curar en salut i li vam dir amb un any d’antelació. Sort, perquè si no, no ens en sortim. “No hi penso anar!” és de les coses més suaus que ens va engaltar els primers dies. Ja podíem fer-li entendre que era una gran oportunitat (“No em cal!”), que tots els seus amics voldrien tenir la seva sort (“Doncs no veig que se’n vagin!”) o que aprendria l’anglès de manera permanent (“Jo ja en sé molt d’anglès!”). No hi havia res a fer.

La seva obsessió, però, era l’escola. No podia entendre que d’un dia per l’altre hagués de fer totes les assignatures en un altre idioma (“Mates en anglès? Però si ja no les entenc en català!!”) i encara menys que es quedés sense la companyia dels seus companys de classe. Era normal, des de P3 que estaven junts. S’han fet homenets compartint trapelleries al pati i dictats a classe. Són col·legues i confidents d’enamoraments, tírries i senyoretes posa-deures. Veure’ls interactuar en alguna festa d’aniversari era un espectacle fascinant. Fins i tot quan es barallaven es notava que es coneixien millor que ningú. Sabien quan afluixar segons de qui es tractés i coneixien la manera més ràpida i efectiva per desconnectar qualsevol espurna de ràbia descontrolada.

Quedava clar que un cop paït que això de marxar anava de debò, l’escull més important era l’escola. La resta, a base de moltes xerrades es va anant assentant en el seu cervell bellugadís. Però el canvi d’escola no: “No entendré res del que em diguin, semblaré ruc”. “Em moriré de vergonya el primer dia”. Com més s’acostava el final de classe els comentaris sovintejaven més. Així estàvem quan, un vespre, van posar una pel·lícula de Harry Potter a la tele. En sec, la pregunta: “Papa, a l’escola anglesa aniré amb uniforme també?” Òndia, l’uniforme! Només em faltava això ara. Què coi li podia dir? La veritat, suposo. “Sí, em sembla que sí, fill meu”. I, preparat per rebre el xàfec, la seva resposta: “M’encanta, papa! Sempre he volgut portar un uniforme d’aquests elegants amb corbata! Quan marxem? Em moro de ganes d’estrenar-lo!”