Criatures 25/01/2014

L'aixopluc

i
Lluís Gavaldà
2 min

Quan s'acosta el moment hi ha alguna cosa que canvia. De sobte, aquella activitat frenètica que el caracteritza, aquella bola d'energia sense mesura, queda aturada com per art de màgia, com si l'hagués tocat un d'aquells raigs paralitzants de color blau que surten als dibuixos que mira badant la boca. És molt subtil, però diries que algú ha atenuat la llum de la saleta, com si un termòstat invisible aconseguís una temperatura de confort amb un epicentre perfectament localitzat. Potser per això, sense fer soroll, de manera gairebé felina, s'esmuny sigil·losament al cantó del sofà on jeu ella, fent el que han fet tots els cadells de totes les races des de l'inici dels temps: deixar-se acaronar pel caliu de la mama.

Prou que sap que d'aquí deu minuts, inflexible, el faré anar a dormir, que ja és massa tard per mirar res a la tele plegats o per petar la xerrada. També sap que ficant-se on es fica se li farà encara més costerut enfilar d'aquí uns minuts cap als llençols glaçats de la seva habitació. Però no hi pot fer res, és com una reacció instintiva, com si una veu callada li dictés el que necessita ara mateix, just abans de somiar amb superherois, gats voladors o esponges descerebrades. És un instant breu, una pausa prèvia a la son i al repòs i, malgrat que passa cada vespre del món, no deixa mai de fascinar-me. Em té tan encisat que la miro de reüll, dissimulant, envejós i embadalit d'aquest vincle i de tanta complicitat. No es diuen pas gaire cosa tampoc, de fet quasi sempre estan callats, com si tinguessin por que algun soroll els delatés i trenqués el seu moment màgic. I així, sense dir res, s'aferren l'un a l'altre com dues peces d'un trencaclosques: les mans entrellaçades, les galtes a tocar, els ulls fent-se petits per culpa de la son, amb el convenciment que aquell recer és el lloc més preuat del món. Tot és mirar-los i adonar-te que cada dia s'assemblen més, com si l'un fos la prolongació de l'altre.

Passats deu minuts, però, toca empassar-se l'embadaliment i trencar aquell moment màgic. Ho faig a consciència, amagant la meva debilitat cap a aquesta simbiosi de mare i fill, sabent que si algun dia la verbalitzo, tots dos aprofitaran la meva feblesa per fer-la durar deu minuts més. I no fotem! Que ells dos fan molt bona parella, d'acord, però ella i jo també, i ara ens toca a nosaltres, que per alguna cosa vam arribar aquí primer, no?

stats